Acte Acadèmic de cloenda del Curs 2012-13

Acte Acadèmic de cloenda del Curs 2012-13. 

Intervenció del Professor Josep Martí i Montoliu 

Sr. Director General, Sra. Gerent, Sres. Directores, professores i professors, benvolguts pares i mares, estimats alumnes, senyores i senyors assistents: 

Una vegada més, un exercici de confiança -no exempt de riscos- em posa en la tessitura de pronunciar la darrera lliçó del curs que s’acaba. 

Sabut com és per tothom que els del nostre ofici no arribem en aquestes dates tan eixerits com voldríem, posaré fil a l’agulla, conscient, però, de representar uns col•legues infinitament més dignes que no jo. Demano per a ells l’afectuosa consideració de tots els presents. M’adreçaré, doncs, a les alumnes i als alumnes de 4t, protagonistes de la seva educació i per extensió d’aquest curs i de la seva escolaritat al Casal dels Àngels, que avui cloem. 

Estimats, no fa gaires dies hem representat El Huésped del Sevillano. Una senzilla historia de capa i espasa ambientada en el Toledo dels darrers Àustria, però també en l’últim Toledo de les tres grans cultures: musulmana, cristiana i jueva. El simple fet d’estar treballant en aquest projecte gairebé tot un any m’ha proporcionat moltes ocasions per pensar en el segle XVII, i m’han vingut moltes ganes d’explicar-vos coses d’aquest moment de la historia moderna. 

Em disposo, doncs, a encetar la lliçó -enguany en els dominis de la història- amb el desig que aprengueu a valorar-la i estimar-la no només com una curiositat, sinó com una font directa per comprendre el nostre món i una eina per construir el futur. 

El segle XVII és un període de l'edat moderna que inclou els anys compresos entre 1601 i 1700. També el coneixem com el segle del Barroc i pel que fa a la literatura espanyola ha rebut el qualificatiu de “Siglo de Oro” amb les cabdals figures de Cervantes, que era el Huésped del Sevillano en la sarsuela, Baltasar Gracián, Tirso de Molina, Lope de Vega, Calderón de la Barca, Góngora i Quevedo entre els més importants. En general es pot considerar un període d'esplendor de les diferents literatures nacionals europees i la consolidació de diversos gèneres sorgits durant el renaixement, com, per exemple, la novel•la moderna. Els anglesos renoven el teatre amb Shakespeare, a França triomfen Molière i La Fontaine. Qui no coneix la seva faula de La cigala i la formiga, oi? 

El segle XVII és també el segle dels mosqueters, novel•lats per Dumas, on el Cardenal Richelieu, primer ministre del rei francès Lluis XIV, prova de desacreditar la reina de França, Anna d’Àustria, germana del rei d’Espanya i es converteix en el gran antagonista de l’heroi d’Artagnan. Una Espanya i una França que s’enfrontaran, per fi, en el conflicte més important del segle: la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). A Catalunya es produeix la Guerra dels Segadors, contra l’absolutisme de Felip IV, que acabarà amb la pèrdua d’una part del territori català: El Rosselló, L’Alta Cerdanya, El Vallespir, El Conflent i El Capcir, que, exceptuant la vila de Llívia, passaran a França amb el Tractat dels Pirineus (1659). 

També parlant del segle XVII podem referir-nos a tres heroïnes del cinema. A la Xina es produeix un canvi de dinastia que provoca un període d'inestabilitat i involució, quan la dinastia Ming entra en crisi i a mitjans de segle és substituïda per la dinastia Qing, d'origen manxú. La Xina deixarà d’evolucionar de manera paral•lela a Europa. És també la fi de l’hegemonia de l’ètnia Han, a la que pertanyia la llegendària princesa Mulan, que segurament coneixeu per la pel•lícula de Disney. 

A Rússia puja al poder la dinastia Romànov, que caurà el 1917 amb la Revolució Russa i que deixà al cinema clàssic i al d’animació la figura de la Gran Duquesa Anastàsia. A Amèrica del Nord la Massacre de Jamestown (1622), poc temps després de la mort a Anglaterra de la princesa powatana Pocahontas, inicia les hostilitats entre els nadius nord-americans i els colons europeus. 

En economia s'imposa el mercantilisme, una doctrina que afavoria l'intercanvi basat en metalls preciosos (entre ells les enormes importacions espanyoles de plata del Potosí amb la conseqüent pirateria del Carib...) El mercantilisme va impulsar el naixent capitalisme i les grans companyies transnacionals. En aquest context cal situar Companyia Holandesa de les Índies Orientals (1602), que va sentar el precedent per a les grans multinacionals futures. 

Però el segle XVII també és el punt culminant de la revolució científica, gràcies als nous estris que permetien una observació directa de la natura i al creixement de les matemàtiques com a llenguatge formal per consignar les descobertes, amb figures com Descartes i Pascal, que va inventar la calculadora mecànica, un precedent dels ordinadors contemporanis. Galileo Galilei millora el telescopi, recentment inventat, i amb aquest aparell pot confirmar les teories heliocèntriques de Copèrnic i descobrir diversos astres, entre ells els satèl•lits de Júpiter o els anells de Saturn. Robert Hooke va usar els avenços de l'òptica en la direcció contrària, investigant amb el microscopi inventat per Antonie van Leeuwenhoek, amb el qual va descriure per primer cop la cèl•lula, que us he vist dibuixar i pintar també a vosaltres alguna vegada en les classes de ciències naturals o de biologia. També va ser el responsable de la invenció de la molla i de la configuració actual del termòmetre, on el zero s'estableix en la congelació de l'aigua. Newton enuncià la llei de la gravitació universal que suposà una revolució per a la física i l'astronomia. Torricelli va inventar el baròmetre, i també en aquest segle s’inventà una primitiva màquina de vapor que serà, com sabeu, un dels emblemes de les futures revolucions. 

El Racionalisme significarà l’inici de la filosofia moderna. Descartes proclama que la raó pot conèixer tot el que l'envolta de manera segura i formula el principi de cogito ergo sum, que implica que l'ésser humà pot abastar tot el món amb la seva ment sempre que procedeixi de manera correcta. Destaquen també en aquest corrent Leibniz i Spinoza, en contrast amb els empiristes com Locke. 

Com ja he dit abans, el segle XVII coincideix artísticament amb el barroc, un moviment caracteritzat per l'ornament que es manifesta en diferents disciplines. Es va acabar la Basílica de Sant Pere del Vaticà i es va iniciar el Palau de Versalles. Fora de l'àmbit europeu, es va edificar el Taj Mahal a l’Índia. En escultura, Bernini mostra el gust per les corbes i la passió pròpies del barroc. En la pintura, excel•leixen Caravaggio, Murillo, Zurbaran, Rembrandt, Ribera, Rubens, Velázquez i Vermeer de Delft (El de la pel•lícula “La noia de la perla”). 

En música, destaca la família Bach que dominarà amb les seves composicions bona part dels segles XVII i XVIII. Altres músics de renom són Vivaldi, G. F. Händel, Jean-Baptiste Lully, Claudio Monteverdi i Johann Pachelbel (el del famós cànon). Antonio Stradivari, considerat el luthier més important de tots els temps, també va viure en aquest segle. El centre musical que va brillar per sobre de tots a Catalunya va ser l’abadia de Montserrat, amb el que fou, probablement el compositor més important de la història de la música catalana: Joan Cererols. 

A la nostra ciutat de l’Hospitalet conservem dues masies edificades al s. XVII: Can Pau de l’Arna i Can Riera. Pel que fa a l’ermita de Bellvitge, d’origen medieval, no tan sols ha hagut de sofrir al llarg de la història els desbordaments del Llobregat, sinó que també va patir el 1640 un saqueig per part de les tropes del comte duc d’Olivares, durant la Guerra dels Segadors, i va quedar en ruïnes fins a l’inici del segle XVIII. L’any 2010, a la cantonada de la Riera Blanca i carrer de Santa Eulàlia, es conservava encara la Bordeta d’en Vidal, hostal edificat en el segle XVII, que va donar nom a la barriada veïna (La Bordeta) i que va precedir les masies de Can Colom, i Can Gelonch, on es va establir la Parròquia de Sant Isidre. 

El segle XVII de las Lagarteranas, de Rodrigo, de Juan Luis, de Raquel i de Constancica, donaria per parlar-ne hores i hores, i requeriria professionals més especialitzats que no jo. No us alarmeu, doncs, que ja acabo. M’he desdit, voluntàriament, de parlar de moltes facetes en un segle que va ser la frontissa entre el món medieval i el món contemporani, però no m’estalviaré finalment d’esmentar-vos alguns dels sants que el segle XVII ha donat a l’Església Catòlica. Em refereixo a Francesc de Sales, Josep de Calassanç, Martín de Porres, Rosa de Lima, Joana de Chantal, Joana Lestonnac, Joan Baptista de La Salle, Miquel dels Sants, Pere Claver i Josep Oriol. Ells sols, les seves virtuts, les seves obres per amor als altres i per amor a Déu mereixerien una lliçó a part. Potser la farem en una altra ocasió... 

Ara, deixeu-me acomiadar-vos; mai no en trobo la manera. Ho faré donant gràcies a Déu per tot el que ens envia, i amb les paraules amb què acomiadava els nens la meva besàvia en el seu valencià de la Serra de l’Espadà on els moriscos van ser expulsats en el segle XVII.

 - Que Déu vos faça uns bons santets. 

 Moltes gràcies. 

 L’Hospitalet de Llobregat, 25 de juny de 2013