Acte Acadèmic de cloenda del Curs 2011-12

Acte Acadèmic de cloenda del Curs 2011-12. 

Intervenció del Professor Josep Martí i Montoliu 

Sr. Director General, Sra. Gerent, Sres. Directores, professores i professors, benvolguts pares i mares, estimats alumnes, senyores i senyors assistents: 

Una vegada més un exercici de confiança -no exempt de riscos- em posa en la tessitura de pronunciar la darrera lliçó d’aquest curs que s’acaba. En el benentès que els del nostre ofici no arribem en aquestes dates tan eixerits com voldríem, posaré fil a l’agulla, conscient, però, de representar uns col•legues infinitament més dignes que no jo. És per això que demano per a ells l’afectuosa consideració de tots els presents. 

Permeteu-me, doncs, que m’adreci a les alumnes i els alumnes de 4t, autèntics protagonistes de la seva educació i per extensió d’aquest curs i de la seva escolaritat al Casal dels Àngels, que avui cloem. 

Estimades i estimats meus, aquesta és la darrera vegada que m’adreço a vosaltres i m’agradaria fer-ho amb el tarannà de sempre, però deixant de banda, avui, les disquisicions de la història, els reptes de la geografia, les declinacions llatines o les entremaliadures dels artistes contemporanis, amb els que junts hem batallat, amb més o menys glòria, els últims dos anys. 

Avui us vull parlar d’un fet tan quotidià, tan integrat en la nostra vida diària i sobretot en l’educativa, que pràcticament l’executem sense tenir-ne consciència. Em refereixo a escriure. 

Si mirem el diccionari hi trobarem: “Escriure. Representar sons o expressions per mitjà de signes convencionals dibuixats.” I és així mateix, tan simple i tan complex a l’hora. Quan escrivim no fem altra cosa que representar gràficament el llenguatge oral. Però, per què escrivim? Quina és la raó que fa que la humanitat, després de milers d’anys d’existència, es decideixi a escriure ara fa, només, set mil anys? Com és possible que hi hagi societats humanes contemporànies que no hagin accedit encara a l’etapa gràfica? 

La major part dels lingüistes consideren l’escriptura com una “segona memòria” perquè permet consignar allò que cal no oblidar. Les societats simples, que reviuen diàriament la seva història, que no han de comptabilitzar fenòmens canviants, no requereixen l’escriptura. Se’n poden estar perfectament. A mesura, però, que les societats es fan més complexes i és possible oblidar aspectes importants per les comunitats, començaran a aparèixer les primeres representacions gràfiques del llenguatge. Aquestes representacions gràfiques són un invent humà destinat a substituir la llengua fònica quan és insuficient o directament inútil. 

La invenció de l'escriptura es va donar en diversos llocs del món de forma independent. Les primeres tècniques d'escriptura es remunten al quart mil•lenni a. C. Va sorgir a Egipte, Mesopotàmia i Xina. El sistema creat a l'Orient Mitjà i Egipte es va estendre ràpidament a les àrees culturals properes i és l'origen de la majoria de les escriptures del món. 

A Amèrica l'escriptura també va aparèixer a Mesomèrica, tenint com un dels seus primers exemples coneguts els jeroglífics de l'escriptura maia. No gaire llunyanes seran les redaccions dels primers textos legislatius i dels primers llibres sagrats de les religions antigues, associades com estan a les primeres civilitzacions agràries. 

La consciència de l’escriptura com memòria de la cultura humana la trobem ben aviat en la cultura clàssica. Quan Hesíode (ss. VIII-VII aC) escriu la Teogonia, on explica fil per randa tot el que ara sabem sobre el politeisme grec i l’enrevessada relació de parentiu entre unes i altre divinitats, ja ho fa perquè els grecs de la seva època no hi creien gaire i li feia por que aquestes històries es perdessin. Així ho feren també, més tard, els evangelistes amb els ensenyaments i la vida de Jesús, i ho feu l’Església, tenint cura dels textos, perquè aquest missatge no es tergiversés o es difuminés en un anecdotari de sentit confús o en un despropòsit literari fantàstic i poètic. 

La conservació del corpus escrit va ser l’obra cabdal de les grans biblioteques monàstiques i de les seves escoles de copistes, que maldaven per reproduir cal·ligràficament les obres que els arribaven. Però la “majoria d’edat” de l’escriptura vindrà al segle XV de la mà de Gutemberg amb la invenció de la impremta i la multiplicació i difusió de textos que va permetre aquest invent. És a partir d’aquí que les idees es van transmetre amb gran efectivitat dins de les diferents comunitats lingüístiques i els llibres van convertir-se en el gran transmissor de la cultura humana. No en va, algun pensador ha anomenat el nostre sistema cultural contemporani “Galaxia Gutemberg”. 

Així us ha arribat, a través dels llibres, el contingut bàsic dels vostres aprenentatges. I és per això que de ben petits a l’escola – a molts de vosaltres en aquesta mateixa- us ensenyaren a llegir i a escriure. El fet que certs conjunts social tinguessin competència gràfica des del 5è mil•lenni abans de Crist no significa que la tinguessin tots els individus. A principis del segle XX, la major part de la població europea encara era analfabeta. Hem tingut la sort de l’alfabetisme, la competència lectora i escriptora, considerada com un dret i regulada per les lleis dels estats benestants. No tots els nois i noies de món tenen accés a aquestes competències i a casa nostra no fa tant de temps que l’educació dels infants és obligatòria fins als catorze anys. I, ara, fins als setze. 

Molts de nosaltres no ens hauríem de remetre gaire enllà en la línia dels ancestres per trobar-ne que no sabessin llegir o escriure. El meu pare mateix en va aprendre al servei militar. Per nosaltres, en canvi, l’escriptura és un fet quasi mecànic. Escriure pot ser més econòmic que parlar. Avui substitueix, fins i tot, les trucades telefòniques. “Envia’m un missatge.” Els e-mails han substituït la correspondència,... Escrivim de qualsevol manera, i de vegades la interpretació dels textos amb tantes abreviatures es ben dificultosa. 

No obstant hi ha coses que reclamem per escrit, i des de ben petits escrivim la carta als reis, demanem que ens llegeixin contes, anotem les nostres intimitats en un diari curosament amagat,... L’escriptura ens dóna –i també reclama- un pensament previ més calmat i detingut que l’expressió oral. Per això demanem que els textos siguin organitzats i ells mateixos acostumen a ser més complexos que els missatges orals. La seva complexitat de vegades crea evocacions suggeridores i universos de fantasia que ens provoquen un gaudi estètic i ens interpel•len intel•lectualment de manera extraordinària. És la literatura. Qui no ha tingut una decepció alguna vegada quan ha vist la versió cinematogràfica d’un llibre que havia llegit abans? 

Verba volant, litterae manent. Les paraules volen, però les lletres romanen. Aquesta és una de les raons que ens obliga a fixar-nos més en el que escrivim. Els nostres textos ens depassen en l’espai i en el temps i arriben de vegades a lectors pels qui no estaven pensats... així com nosaltres coneixem textos d’autors i èpoques remotes. 

 Ara, que deixeu el Casal dels Àngels, em ve a la memòria una frase que deia la meva mare: “Que el llegir no ens faci perdre l’escriure.” Significa: “que allò de nou que aprenem no ens faci perdre allò de bo que ja sabíem”. 

Estimades i estimats meus, us dono les gràcies per tot el que m’heu permès de ser entre vosaltres i us demano disculpes per tot allò que no us he sabut donar. Us deixo unes lletres, com únic comiat, escrites amb guix en una vella pissarra: “Que Déu, que va escriure a la pedra amb el seu dit els manaments que donà a Moisès, us beneeixi.” 

Moltes gràcies.