Acte acadèmic d'acomiadament de la promoció 2010-2011

ACTE ACADÈMIC D'ACOMIADAMENT DE LA PROMOCIÓ 2010-2011

INTERVENCIÓ DEL PROFESSOR JOSEP MARTÍ I MONTOLIU

A L'Hospitalet de Llobregat, el 28 de juny de 2011

Sr. Director General, Sra. Gerent, Sres. Directores, professores i professors, benvolguts pares i mares, estimats alumnes, senyores i senyors assistents:

Som novament al capdavall d'un curs i és hora d'acomiadar una promoció de nois i noies que ha arribat a la fi de la seva trajectòria a casa nostra. M'ha estat concedit immerescudament prendre la paraula en aquest acte i val a dir que potser no hi arribo en les millors condicions: en el nostre ofici arribem a la fi dels cursos més aviat eixuts d'idees i d'energies... No en sóc una excepció.

Assumint, doncs, de pronunciar l'última lliçó del curs, com no podria ser d'altra manera, m'adreçaré essencialment als alumnes, protagonistes indiscutibles d'aquest acte i també de tota la nostra tasca educativa.

La meva lliçó s'estructurarà en tres parts: la definició d'un concepte, la seva incidència o la percepció que en tenim, i finalment, una reflexió en relació amb la conducta humana. Un paradigma d'educació integral que ja els romans definien amb la seva màxima “non scholae, sed vitae discere” (no apreneu per a l'escola, sinó per a la vida).

Estimades i estimats meus, sovint ens hem trobat junts batallant en els camps de les ciències socials: de l'art, de la geografia i la història, del llatí, (que no serveix per a res als qui no en saben...), però avui no serà dels dominis d'aquestes matèries que vull parlar-vos. Més aviat us vull parlar d'un fet compartit per totes les matèries que hàgiu estudiat o que estudiareu... Un concepte tan absolutament lligat a tot, que fa impossible desentendre-se'n. Us vull parlar del temps.

El temps és un concepte físic que tots experimentem quotidianament, però que es difícil de definir formalment. Es pot partir de la noció que els esdeveniments físics tenen lloc un darrere l'altre, i que el temps és l'escala en què aquests esdeveniments tenen lloc. Es poden percebre o mesurar l'ordre dels esdeveniments en el temps, i també la quantitat de temps que hi ha entre dos esdeveniments. Hi ha, de fet, dues maneres de fer-ho: es pot descriure usant termes com "avui" o "fa deu anys", on el punt de partida és el present, o bé amb termes com "abans de" o "durant" prenent referències més objectives i fixes.

La unitat de temps del Sistema Internacional és el segon. El sistema d'hores i minuts utilitzat habitualment en la vida quotidiana es basa en el segon: un minut són 60 segons, i una hora 60 minuts. A un altre nivell de mesura del temps hi ha el calendari, que  s'estructura en dies, mesos, i anys. Tots aquests altres sistemes de mesura no es poden convertir en universals ja que no són decimals.

Els estudis clàssics sobre el temps prenen per base la tesi de Newton:

Diu Newton:

El temps absolut, verdader, i matemàtic en si i per la seva pròpia natura i sense relació amb res extern, flueix uniformement i per altre nom se'n diu durada; el relatiu, aparent i vulgar, és una mesura sensible i externa de qualsevol durada, per mitjà de qualsevol moviment (sia la mesura igual o desigual) i és el que la gent fa servir en lloc del temps verdader; així l'hora, el dia, el mes, l'any.

Mes tard Einstein va concloure que s'havia d'acceptar que altres magnituds, que en mecànica clàssica es consideraven constants i independents de l'observador, també depenien de la velocitat relativa entre l'observador i l'objecte, per exemple la massa o la força... Tot un altre concepte de temps...

Estaria com lluç fora de l'aigua si insistís en aquestes definicions de la física. No ho faré per prudència i per temor d'ofendre alguns dels meus col·legues infinitament més versats en aquest àmbit que jo...

Però, com el mesurem el temps?

La mesura del temps, o cronometria, té dues branques que s'apliquen a períodes de temps clarament diferents: el calendari, una abstracció matemàtica per comptar períodes extensos de temps, i el rellotge, un mecanisme concret que compta el passatge en curs de temps. En la vida quotidiana, el rellotge es consulta per mesurar períodes de menys d'un dia, el calendari, per períodes més llargs que un dia. Cada vegada més, els aparells electrònics personals mostren tant calendaris com rellotges simultàniament.

Aquesta mesura del temps em fa pensar en una imatge de quan era petit: les persones grans posaven a l'orella dels infants el rellotge de polsera perque en sentíssim el tic-tac. Era una cerimònia iniciàtica? Era una manera de donar-nos a entendre que formàvem part d'una cultura en què el temps és essencial? Per què el meu avi em va regalar un rellotge, el meu primer rellotge, quan vaig fer la Primera Comunió? Time is money, diuen els americans i és ben cert en una economia industrial on cobrem pel temps de treball... on les fàbriques succeeixen un torn darrera l'altre perque les màquines no s'aturin mai...

I en aquesta societat que viu del temps, sembla que el temps és el gran absent “el temps avui, falta”, “no tenim temps”, “qui té temps”?, tres paràfrasis que assenyalarien el que alguns sociòlegs han anomenat “el culte a la urgència” o bé “la societat malalta de temps”.

Aquesta concepció de la manca de temps s’enllaça amb una imatge del món i dels altres reduïda a la instantaneïtat i la immediatesa. També a una recerca violenta de la intensitat del moment: tot, ara i aquí, oblidant el que “ja ha passat”.

En canvi la Bíblia, en un dels seus llibres de la sabiduria, l'Eclesiàstic diu:

Tot té el seu moment,

sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.

Hi ha un temps d'infantar

i un temps de morir,

un temps de plantar

un temps de collir.

Un temps de matar

i un temps de guarir,

un temps d'enrunar

i un temps de construir.

Un temps de plorar

i un temps de riure,

un temps de plànyer-se

i un temps de dansar.

Un temps de tirar pedres

i un temps d'aplegar-ne,

un temps d'abraçar

i un temps d'estar-se'n.

Un temps de cercar

i un temps de perdre,

un temps de guardar

i un temps de llençar.

Un temps d'esquinçar

i un temps de cosir,

un temps de callar

i un temps de parlar.

Hi ha un temps d'estimar

i un temps d'odiar,

hi ha un temps de guerra

i un temps de pau.

Què significa això?

Significa que en el temps transcorre la vida i és en ell que hem d’aprendre a viure a fons: gaudir de l’instant per captar la profunditat de l’existència. Un temps per a cada cosa i cada cosa al seu temps. S’ha de convertir el temps en un aliat, que ens possibilita gaudir del contacte amb les persones, amb els llocs i amb les cultures. Un temps que es transforma en oportunitat. Com el temps que hem passat junts a l'escola... 

Potser una visió propera de l'esperança és: encara hi som a temps.

Leonard Bernstein en el seu drama “West side story”, que vam representar a l'escola fa dos anys,  en el moment de més tensió emocional fa cantar a una noia:

Hi ha un temps per a nosaltres,

Temps per estar junts,

temps per aprendre, temps per tenir-nos cura.

Trobarem una altra manera de viure,

trobarem una altra manera de perdonar.

Pren la meva mà, i ja serem a mig camí.

Pren la meva mà, i jo t'hi portaré.

Ja plegaria, si no fos que hi ha una vessant del concepte temps i com el vivim que encara m'amoïna. Em refereixo a les coses que s'han de fer en un temps determinat: les que s'han de fer alhora: allo stesso tempo, al mateix temps... com besar-se, com abraçar-se, com coordinar les mans en un aplaudiment, com cantar a cor, com ballar el vals, com dialogar... I tantes altres coses que s'han de fer en el seu moment, ni abans ni més tard; a l'hora, quan toca, com tombar una truita, com arribar a l'hora que s'ha quedat,...

Per l'èxit dels petits i grans esdeveniments diaris, la puntualitat, que és com anomenem aquesta coordinació del temps, és vital. Com es diria el “corteinglés” de París si el capità Lafayette hagués fet tard a la presa de la Bastilla el 14 de juliol de 1789? Segur que no seria Galeries Lafayette.

Estimats, que Déu, que amb el seu acte creador va fer sonar la primera campanada del temps i en farà sonar la darrera, us beneeixi. Per banda meva, tornaré a les vostres aules buides i pensaré en vosaltres i donaré les gràcies per tot el temps o tots els temps que hem viscut.

Josep Martí i Montoliu