Sourires

En el primer dels seus viatges per la regió francesa del Perigord,  vers 1905, Joao Blau i Mendes descobrí, entre Montignac i Perigueux, un petit poble del qual mai no revel·là el nom. A  la plaça empedrada, una botiga cantonera lluia, gronxat per l’oreig matinal, el senzill rètol: Sourires.  - Una nota més del sibaritisme local, - pensà Joao. Tot just clarejava i, cedint, com sempre, a la curiositat, hi entrà.

Regentava la botiga una noieta de pell bruna i tibant, ulls foscos, cabells recollits en un graciós monyet, i amb una perla sola com arracades. Portava un davantal blanc immaculat. Quan Joao entrà, arrenglerava damunt del taulell un seguit d’objectes que, per llur varietat, mal ajudaven a esbrinar quina mena de comerç s’hi realitzava. El seu bon dia fou amanit amb un somrís ample i generós, mentre entrava a la botiga, com una exhalació, una dona amb uns llibres sota el braç. Es notava que era la mestra del poble. Interpel·là la botiguera i li demanà els seus “somriures” diaris. Davant de la perplexitat de Joao, la noia va anar omplint el cistellet de pètals de rosa, flors de romaní, sucre candi, i vainilla en pols. La cara de la mestra s’il·luminà, somrigué i tornà cap a la porta.

- No te’ls embolico, oi?

- No, nina, me’ls enduc posats

Somriures. Era una botiga de somriures. Te’n preparaven un, segons les teves necessitats. Eren somriures per a regalar, per al consum propi, embolicats per regal amb un llaç de cel·lofana de color a elegir o per  emportar-te’ls posats.

Joao ronsejava tafanejant en els aparadors inaudits objectes mentre entraven nous clients:  unes nenes que anaven a l’escola van somriure amb una bosseta d’anissos amb petonet i tot. Una àvia amb el cabasset de fer mitja que sortí de la botiga somrient amb un grapat de fotografies antigues del poble dins d’una bonica capseta de cartró. Un avi, molt vellet, veterà de la guerra, que somrigué feliç amb una parella de coloms blancs.

-          Es tracta de trobar per a cadascú allò que li cal per fer-lo somriure, -li digué l’eixerida fadrineta- Els records, les il·lusions, els desitjos, el passat i el futur en petits objectes que potser per si sols no valen massa res, si no troben la persona adequada.

Es veu que la mestra de l’escola hi anava cada dia a buscar somrisos per donar als infants. No se’ls feia embolicar. Se’ls emportava posats i no li allargaven gaire més enllà de la porta de la classe.  També freqüentaven la botiga els treballadors de les vinyes, els recol·lectors de mel d’acàcia, les mestresses de casa, el metge, els enamorats, el mossèn...

Per contra, estava enfrontada amb l’aristocràcia local:  el senyor comte, l’alcalde, l’apotecari i el caporal dels gendarmes. Li recriminaven de posar un negoci sense permís, de no pagar impostos, de fer de farmacèutica fraudulenta, de vendre articles a cap preu... Però, sobretot, la culpaven de que tot el poble somrigués.

-          I tu, Joao? -li demanà la noia- A Joao ni el sorprengué que la noia sabés el seu nom. Aquella criatura havia de saber-ho tot.

-          Jo no sé pas què és el que em fa somriure; què és el que més m’agrada de la teva increïble botiga... Però Joao sí que ho sabia. I tant. Però no li semblava pas que ho hagués de dir. I, no. No li calgué dir-ho.

Ella ja li havia preparat el més bonic de la botiga. El seu somrís  era tan  dolç que Joao pensà que mai no es cansaria de contemplar-lo. I Joao somrigué.

En el seu article Sourires  en el que Joao Blau i Mendes reflexiona sobre la felicitat humana i el somriure com eina de diàleg, hi ha un esment de cert somrís i un record tendríssim per a una noia de qui mai no va saber el nom.

Pitarch i Adell, Vicent: De les pàgines fosques de Joao Blau i Mendes. “Sourires”. Ed. Tramús. Adzeneta, 1917.