va néixer a l’Hospitalet de Llobregat el 23 de setembre de l’any 1937 en un petit pis que compartien els seus pares i els seus oncles, avui desaparegut, al número 76 del carrer de Santa Eulàlia.
La infantesa d’en Vicenç, el petit dels quatre infants de casa, va ser, com la de la seva germana i els seus cosins, marcada per la Guerra Civil i per les privacions de la post-guerra.
S’incorporà molt aviat al món del treball fent d’aprenent a l’ebenisteria de prop de casa, i el salt posterior al món de la gran empresa comercial on, amb el pas dels anys, es consolidaria com un líder efectiu i humà, no li llevà el gust per la minuciositat i l’amor a les petites coses, a les filigranes d’artesania i al treball pulcríssim i ben acabat, adquirits en el taller.
Rebé l’educació bàsica a l’acadèmia del barri, però l’adquisició dels valors de la seva formació humana es completà a la Parròquia de Sant Isidre, on s’interessà per les activitats de l’schola cantorum, l’esbart dansaire, el centre de joventut... I també per les piadoses, formant part del Cos de Portants del Sant Crist.
Allí començà a desvetllar-se la seva proverbial disponibilitat. Col•laborà en les més diverses tasques i formà part dels joves que amb martell, xerrac, paletina i gaveta, varen construir bona part de les instal•lacions parroquials.
També a la parròquia, hi coneixeria l’Adela, i, amb ella, l’amor, que s’havia de materialitzar en una vida de dedicació l’un a l’altre i en l’esforç conjunt per pujar una família, emmarcat en la íntima devoció de tots dos vers les seves filles: Núria, Mercè i Ester.
Així com havia crescut: com un germà dels seus cosins, ha estat també un germà pels seus cunyats i per les seves cunyades, en una actitud generosa d’entrega i servei als altres que ha caracteritzat tota la seva vida.
La seva debilitat pels infants, i el seu tarannà dolç i carinyós, amb un somriure espontani, el feia, ara, la persona esperada dels seus néts com unes dècades abans ho havia estat dels seus nebots.
Per això l’han estimat propis i estranys, perquè en Vicenç ha estat un home bo, íntegre, sense malícia, un home de concòrdia, de paraula afable i eficaç, generós i sempre, sempre disponible.
Els qui havíem sentit la seva bella veu de baríton en el Via Crucis de l’alba de Divendres Sant sabem que, ara, al cor del Cel, hi ha un nou cantaire.
L’Hospitalet, 20 de març de 2006
0 comments
Publica un comentari a l'entrada