JOSEP MARTI I PASCUAL
Va néixer a Borriana (la Plana Baixa) el disset de gener de l’any 1930. La seva infantesa, marcada per la pèrdua d’una mare que mai ha deixat de plorar, només podia ser superada gràcies a la seva pertinaç voluntat de sobreviure. Amb una família sense estructura que, com tantes altres, cercava una vida millor, emigrà amb el seu pare i les seves germanes a la Barcelona de post-guerra on conegué el món suburbial i on s’incorporà prematurament al treball del camp i a una responsabilitat familiar impròpia de la seva edat.
En el treball protegia els més dèbils, detestant, però, la irresponsabilitat i la ganduleria. Buscava la perfecció, reservava per a ell la feina més difícil i tenia l’ambició de ser impecable. I ho era. L’agricultura fou la seva passió, la Marina el seu paradís perdut, i en el difícil art de treballar la terra se li han reconegut des de l’edat jovençana la mestria i la saviesa.
Lluitador infatigable per la seva família, enamorat de la seva esposa i també dels seus petits néts, adorava els seus fills i estava orgullós d’haver aconseguit per nosaltres la infantesa feliç i la cultura que ell no havia pogut tenir.
Ens va ensenyar a estimar els grans –els nostres avis i oncles materns– com ell se’ls estimava, amb dedicació, comprensió i renúncia. Per això també era estimat per ells, com un fill.
Al llarg de la seva vida, ha estat referent com a home de principis, just, acollidor, generós en extrem, líder respectat per tothom i admirat per aquells que l’han conegut.
El pare va ser un pare bo i va ser un bon mestre. Tant de bo que li siguem dignes fills i deixebles.
... És juny i al cel ja pot començar la sega.
Va néixer a Borriana (la Plana Baixa) el disset de gener de l’any 1930. La seva infantesa, marcada per la pèrdua d’una mare que mai ha deixat de plorar, només podia ser superada gràcies a la seva pertinaç voluntat de sobreviure. Amb una família sense estructura que, com tantes altres, cercava una vida millor, emigrà amb el seu pare i les seves germanes a la Barcelona de post-guerra on conegué el món suburbial i on s’incorporà prematurament al treball del camp i a una responsabilitat familiar impròpia de la seva edat.
En el treball protegia els més dèbils, detestant, però, la irresponsabilitat i la ganduleria. Buscava la perfecció, reservava per a ell la feina més difícil i tenia l’ambició de ser impecable. I ho era. L’agricultura fou la seva passió, la Marina el seu paradís perdut, i en el difícil art de treballar la terra se li han reconegut des de l’edat jovençana la mestria i la saviesa.
Lluitador infatigable per la seva família, enamorat de la seva esposa i també dels seus petits néts, adorava els seus fills i estava orgullós d’haver aconseguit per nosaltres la infantesa feliç i la cultura que ell no havia pogut tenir.
Ens va ensenyar a estimar els grans –els nostres avis i oncles materns– com ell se’ls estimava, amb dedicació, comprensió i renúncia. Per això també era estimat per ells, com un fill.
Al llarg de la seva vida, ha estat referent com a home de principis, just, acollidor, generós en extrem, líder respectat per tothom i admirat per aquells que l’han conegut.
El pare va ser un pare bo i va ser un bon mestre. Tant de bo que li siguem dignes fills i deixebles.
... És juny i al cel ja pot començar la sega.
L’Hospitalet de Llobregat, 13 de juny del 2004
0 comments
Publica un comentari a l'entrada