La TERESA MONTOLIU GIL va néixer a Sants (Barcelona) el 8 de setembre de 1930. Filla del Vicenç i la Maria, emigrants valencians del poblet de Suera, va viure els primers anys de la seva vida al barri de Santa Eulàlia de L'Hospitalet, en un pis diminut que compartien els seus pares i els seus oncles... Allà la Teresina va viure la Guerra Civil, amb un oncle a la guerra, i després la dura postguerra. Allà va fer-se gran amb la companyia dels seus cosins Rosario i Vicenç i del seu germà Lluís. Els quatre nens eren, de fet, com quatre germans i han mantingut aquest sentiment al llarg de les seves vides.
Aviat va començar a fer petites feines a la carnisseria de sota casa, on la seva mare feia de minyona. I la Teresina va acabar per convertir-se en la Teresina de cal Mariano, nom pel que l'ha coneguda gairebé tothom i pel que la coneixen encara alguns dels presents, ja que, especialment dotada per les relacions humanes, va viure i treballar en aquella casa gairebé quaranta anys, establint llaços amb les persones a causa de la seva bondat i de la seva dedicació als altres. Fou en aquesta casa on es manifestà per primera vegada la seva abnegació i dedicació gratuïta als altres a través del seu comportament modèlic i filial amb les germanes Tayà, les propietàries, de les que va tenir cura en llargues malalties fins a llur mort.
L'any 1959 es va casar amb el Josep, també emigrant valencià, que treballava al camp. D'aleshores li agradava donar-se a conèixer com senyora Martí, tant com li agradava que al poble la coneguessin com la néta del tio Vicent de l'Ert. Van tenir dos fills: el Josep i el Joan, i els van procurar l'educació que la vida els havia negat a ells. Avui fa sis anys que enterràvem el pare, i la mare no ha deixat mai de plorar-lo.
Era una persona intel·ligent, d'una memòria notable, com l'havien tinguda el seu pare i el seu avi. Però també una dona que estimava els altres, que, patidora de mena, es preocupava per tothom i que li preguntava al seu metge, com es trobava ell del seu refredat, com estaven els seus nens o la seva mare,...
També era una dona devota. No li agradava recitar parenostres, però ens va ensenyar totes les oracions, i a dir sempre "Si Déu vol", perquè -deia- "El de Dalt" és l'únic que no canvia i "Déu, per damunt de tot". Tenia una particular devoció per Santa Teresina de Lisieux a qui va agrair tota la vida una pluja de roses que va tornar la salut, i, en certa manera, la vida, a la seva cosina estimada.
Ens va ensenyar a estimar el nostre pare, els nostres avis i oncles avis, dels que també va tenir cura fins a llur mort. Va acollir com a filles les nostres esposes, les seves joves. I ens va ensenyar a llegir en català, i a ballar sardanes, i a cantar les cançons de Nadal, i a estimar les nostres arrels valencianes,... La mare ens va ensenyar tantes coses, que moltes potser no les hem apreses...
La Teresina va ser una gran dona, una germana pels seus germans, una esposa fidel i una mare amorosa i abnegada, sempre a punt. Una mare plena d'il·lusió, que compartia les il·lusions dels seus fills i, darrerament, també les dels seus néts, Daniel i Rubèn.
Al jardí del Cel estan de festa perquè hi ha florit un nou lliri. Aquí, fa de mal consolar-se.
L'any 1959 es va casar amb el Josep, també emigrant valencià, que treballava al camp. D'aleshores li agradava donar-se a conèixer com senyora Martí, tant com li agradava que al poble la coneguessin com la néta del tio Vicent de l'Ert. Van tenir dos fills: el Josep i el Joan, i els van procurar l'educació que la vida els havia negat a ells. Avui fa sis anys que enterràvem el pare, i la mare no ha deixat mai de plorar-lo.
Era una persona intel·ligent, d'una memòria notable, com l'havien tinguda el seu pare i el seu avi. Però també una dona que estimava els altres, que, patidora de mena, es preocupava per tothom i que li preguntava al seu metge, com es trobava ell del seu refredat, com estaven els seus nens o la seva mare,...
També era una dona devota. No li agradava recitar parenostres, però ens va ensenyar totes les oracions, i a dir sempre "Si Déu vol", perquè -deia- "El de Dalt" és l'únic que no canvia i "Déu, per damunt de tot". Tenia una particular devoció per Santa Teresina de Lisieux a qui va agrair tota la vida una pluja de roses que va tornar la salut, i, en certa manera, la vida, a la seva cosina estimada.
Ens va ensenyar a estimar el nostre pare, els nostres avis i oncles avis, dels que també va tenir cura fins a llur mort. Va acollir com a filles les nostres esposes, les seves joves. I ens va ensenyar a llegir en català, i a ballar sardanes, i a cantar les cançons de Nadal, i a estimar les nostres arrels valencianes,... La mare ens va ensenyar tantes coses, que moltes potser no les hem apreses...
La Teresina va ser una gran dona, una germana pels seus germans, una esposa fidel i una mare amorosa i abnegada, sempre a punt. Una mare plena d'il·lusió, que compartia les il·lusions dels seus fills i, darrerament, també les dels seus néts, Daniel i Rubèn.
Al jardí del Cel estan de festa perquè hi ha florit un nou lliri. Aquí, fa de mal consolar-se.
L'Hospitalet, 13 de juny de 2010
0 comments
Publica un comentari a l'entrada