Lluís Montoliu Gil

Lluís Montoliu Gil va néixer el 2 de març de l’any 1934 en un pis minúscul que compartien els seus pares i els seus oncles, en el que fou el número 76 del carrer de Santa Eulàlia. Era divendres.

La infantesa del Lluís, marcada per la Guerra Civil i per les privacions de la post-guerra, quedaria en canvi definida per l’amor dels seus pares i dels seus oncles, i la riquesa i la joia de créixer amb aquells que s’han considerat tota la vida com quatre germans: la seva germana, Teresa, i els seus cosins Rosario i Vicenç.

Rebé l’educació bàsica a l’acadèmia del senyor Serra, al carrer Pareto, però, empès pel clima imperant en el moment, aviat va voler incorporar-se al món del treball i començà de fer d’aprenent d’ebenista, ofici que desenvoluparia al llarg de tota la seva vida professional.

Els inicis de la seva vida adulta no van ser fàcils. Ell i la seva esposa, l’Elena, des de la petita caseta del carrer de Campoamor, no van escatimar esforços per pujar llurs tres fills: Ma. Elena, Montserrat i Lluís. Però això no impedí que el Lluís i l’Elena, com exemple de bon veïnatge, conservin encara la vella amistat de la gent d’un barri desaparegut fa trenta anys.

Els qui hem conegut el Lluís sabem que era un home bo, patidor de mena, preocupat per tots. Estimava íntimament, sense gestos superflus, sense gaires paraules, amb una tendresa que aflorava en el seu estat més pur quan tractava amb les bestioles. Seria possible enumerar la quantitat d’animalons que ha acollit al llarg de la seva vida?

Queda ara la tasca d’ensenyar a les seves nétes, la seva estimadíssima Ainoha i la petita que està a punt de néixer, qui fou el seu avi: un home acollidor, generós i just, amant de la veritat, bon veí, espòs i pare atent i esforçat. Un home enamorat de la naturalesa que projectava una tendresa, que de vegades li costava posar en paraules, amb els animals, especialment els més desvalguts, i, potser per un desig infinit i transcendent de llibertat, amb els ocells.

El seu esperit vola lliure, per fi, amb els ocells que tant estimava. Els gossets orfes, els gatets coixos, els colomins esguerrats, que se’l trobin caminant a peu nu pel cel, estaran d'enhorabona.


L’Hospitalet, 11 de març de 2006