Neva. Les primeres ombres d’una tarda blavissa enteranyinen el poble i l’església. A la vall, algun baf d’establia; bestiar indolent i feliç a jóc. L’Hans i la Frida avancen pel caminoi gelat embolcallats amb catxutxa, tapaboques i guants de llana. És difícil acostumar-se al fred i a la neu ni que hagis nascut al cor d’Alemanya.
- El meu nas deu estar ben vermell -pensa la Frida, i s’estira amunt el tapaboques.
La tarda és ben quieta, com si algú n’hagués xuclat l’aire. Només les xemeneies fumegen i una garsa damunt de la tanca gebrada espera, potser, una primavera encara llunyana.
- Sembla que se li hagin nevat les puntes de les ales -pensa l’Hans, i ho diu a la Frida, i riuen...
* * *
- Aquestes velles cadires grinyolen massa per a l’assaig, però més val això que no pas estar-se dret -i n’arrenglera una altra en el semicercle, al davant de l’orgue.
- Bona tarda, mossèn.
- Déu vos guard, Hans i Frida. Porteu una mica de carbonet per al braser. Aviat vindran els altres per a l’assaig amb els peus gelats.
Mossèn Franz sempre deia als nens que el fred vivia en algun racó de l’església i que s’escampava pel poble cada matí quan mossèn Anton, el rector, n’obria la porta.
La Frida, que ja té dotze anys, sap molt bé que a l’església hi fa fred perquè està tantes hores buida i perquè no és com a les altres cases que el bestiar les escalfa...
A l’Hans i a la Frida els resulta molt simpàtic mossèn Franz tan alt i una mica desmanegat amb el seu accent austríac, i amb aquelles mans immenses que fan córrer alegrement els dits com gegants juganers per damunt de les tecles de l’orgue. De vegades també canta, amb una veu profunda, i acompanyant-se amb una vella guitarra, cançons del seu país, que tant estima.
- Comencem! - el cor hi és en ple. Mossèn Franz s’ha assegut a l’orgue.
- Robert i Johannes, a la manxa, si us plau.
A alguns nens els agrada d’enfilar-se al rerecor i fer anar els pedals, com d’una gran bicicleta, de la manxa de l’orgue. A l’Hans, no. Ell s’estima més cantar de contralt en el cor i sentir al fons la veu de baix del seu oncle Ludwig.
- Quan sigui gran -pensa- potser seré baix, com l’oncle, ... o tenor, com el pare.
* * *
- Rosega una mica més i així et faràs gran i podràs sortir del niu.
- Sí, quan sigui gran, quan no faci fred, quan vingui la primavera, quan tornin els ocells, quan surtin les flors,... Cada dia haig d’esperar més. Només em feu passar amb raons.
- No pateixis, que tot això succeirà al mateix temps. Serà la teva primera primavera. Mai més no podràs oblidar-la. Ja veuràs: de cop i volta, un matí tot s’omplirà de remors d’aigua, de crits d’ocells que tornen,...
- Què són ocells, mare? -l’interromp
- ... i de flors enormes que no et deixaran veure el blau del cel quan corris pel camp...
- Què és un ocell?
- ... i d’enormes grans de blat de moro...
- D’això, i els ocells ...?
- ... que amb prou feines podràs arrossegar...
- Mare, ...
- ... ells volen, fill, volen, i no han d’estar-se tot l’hivern a la vall.
- I quan sigui la primavera podré volar?
- No, fill, els ratolins no volen, ni per primavera ni mai
- I aquell que viu al campanar?
- Aquell és una rata-pinyada.
- Ah!
- Què és aquest soroll? Ja són els ocells, mare?
- On vas a parar? Els ocells canten meravellosament: això és l’orgue, i sembla que està espatllat. Ai, ai, ai que em penso que ja sé d’on els ha tret, aquests trossos de cuir, el teu pare.
* * *
- Déu meu, l’orgue espatllat.
- Ha estat un ratolí, Mn. Anton -diu Mn. Franz des de dins de la caixa dels tubs- S’ha menjat els cuirs que tapen l’entrada de l’aire del fa, fa# i sol 4 de clarins. Per avui no hi ha res a fer.
- Precisament la nit de Nadal!
- No pateixi, mossèn -insisteix mossèn Franz, espolsant-se la sotana mentre s’aproxima
- ... i tota la feinada que ha tingut vostè, escrivint i assajant la missa...!
- No s’amoïni, ja la cantarem un altre dia. Vaig a buscar la guitarra: aprendrem unes velles tonades del meu país -i amb una mà a l’espatlla del rector, el jove sacerdot somriu- Així tot serà senzill, com el naixement d’Assís, com a Nostre Senyor li agrada.
I mossèn Anton, veient la cara d’ànsia dels nens i nenes - i també dels grans- del cor, els explica, d’aquella manera que només ell sap fer-ho, perquè ho fa semblar una rondalla, com sant Francesc, a la cova d’Assís, va fer, una nit de Nadal, el primer pessebre.
* * *
Després de sopar, la Frida ha agafat un grapat de blat de les gallines de casa i se l’ha posat a la butxaca. No sap pas si dir-ho a l’Hans... Li fa tanta pena el ratolí...
La missa és a punt de començar. Li diu d’una tirada, a cau d’orella:
- Heagafatungrapatdeblatdelesgallinesdecasa -respira. -Emfatantapenaelratolí...!
- Què dius?
- Blat!, que en porto a la butxaca… -susurra, massa fort.
- Què et passa Frida? -pregunta Mn. Franz
Ella se’l mira
- ... he portat ... blat, per... per al ratolí -diu, amb cara de prova-ho-a-veure-què-passa?
Mn. Franz se la mira, murri:
- I doncs, què esperes? - i insinua l’orgue amb la mirada
La Frida s’alça d’una revolada i s’enfila cap al rerecor.
Deixa curosament el grapat de blat a terra.
- Té, i no facis malbé res més! -diu, renyant-lo sense veure’l
La guitarra sona. Un arpegi de re major. I ...
Santa Nit, plàcida nit els pastors han sentit l’al·leluia que els àngels cantant en el món han estat escampant: El Messies és nat!
L’Hans ha fet senyes a la Frida perquè baixés. La Frida baixaria,... si pogués. Tres ratolins han sortit del seu cau i mengen blat a desdir davant la mirada atònita de la nena.
Mira cap avall i veu la corrua de feligresos que adoren Jesús als braços de Mn. Anton. La música, flueix de la guitarra i dels cantaires, s’escampa, i a la Frida li sembla veure-la sortir per les escletxes de la porta, pels forats dels vitralls i pel campanar. Se la imagina omplint l’esglesiola, la vall, l’ànima de tots els homes que la cantaran arreu del món.
Abans de baixar, mira els ratolins.
- No ho feu mai més. Ah!... i gràcies.
Han passat els anys, i cada nit de Nadal, la Frida ha deixat un grapadet de blat al peu dels tubs de l’orgue.
L’Hans s’ha fet gran, té la veu de baríton i ara toca la guitarra. La Frida també ha crescut, té una bella veu de soprano. Aquesta nit l’Hans tocarà i la Frida cantarà el solo de Santa Nit.
Mn. Anton, molt vellet, estreny Jesús fort contra el pit. Acluca els ulls i pensa, esperant la música de sempre, des d’aquella nit.
- Sí, fem-ho senzill, Franz Grüber, com li agrada a Nostre Senyor.
Els feligresos enfilen l’adoració. La guitarra sona. Un arpegi de re major. Ataquen els baixos i l’orgue: re, do, si, la, si, la,... i al capdavall, el cor, la bella tonada austríaca
-…El Messies, és nat!
El cor cessa. La Frida ataca, sola. Li tremolen les cames:
- Santa Nit, plàcida nit ja està tot adormit vetlla sols en la cambra, bressant la parella que al Fill van cantant dorm en cèlic repòs.
Dins de l’orgue, un ratolí novell frisa per sortir del cau:
- Això sí que és un ocell, oi mare?
- No, fill, això és un àngel.
L’autor d’aquesta narració voldria enviar el següent missatge als tots els ratolins del món que viuen dins d’un orgue:
Bon Nadal i feliç primavera
Ah!… i gràcies
- El meu nas deu estar ben vermell -pensa la Frida, i s’estira amunt el tapaboques.
La tarda és ben quieta, com si algú n’hagués xuclat l’aire. Només les xemeneies fumegen i una garsa damunt de la tanca gebrada espera, potser, una primavera encara llunyana.
- Sembla que se li hagin nevat les puntes de les ales -pensa l’Hans, i ho diu a la Frida, i riuen...
* * *
- Aquestes velles cadires grinyolen massa per a l’assaig, però més val això que no pas estar-se dret -i n’arrenglera una altra en el semicercle, al davant de l’orgue.
- Bona tarda, mossèn.
- Déu vos guard, Hans i Frida. Porteu una mica de carbonet per al braser. Aviat vindran els altres per a l’assaig amb els peus gelats.
Mossèn Franz sempre deia als nens que el fred vivia en algun racó de l’església i que s’escampava pel poble cada matí quan mossèn Anton, el rector, n’obria la porta.
La Frida, que ja té dotze anys, sap molt bé que a l’església hi fa fred perquè està tantes hores buida i perquè no és com a les altres cases que el bestiar les escalfa...
A l’Hans i a la Frida els resulta molt simpàtic mossèn Franz tan alt i una mica desmanegat amb el seu accent austríac, i amb aquelles mans immenses que fan córrer alegrement els dits com gegants juganers per damunt de les tecles de l’orgue. De vegades també canta, amb una veu profunda, i acompanyant-se amb una vella guitarra, cançons del seu país, que tant estima.
- Comencem! - el cor hi és en ple. Mossèn Franz s’ha assegut a l’orgue.
- Robert i Johannes, a la manxa, si us plau.
A alguns nens els agrada d’enfilar-se al rerecor i fer anar els pedals, com d’una gran bicicleta, de la manxa de l’orgue. A l’Hans, no. Ell s’estima més cantar de contralt en el cor i sentir al fons la veu de baix del seu oncle Ludwig.
- Quan sigui gran -pensa- potser seré baix, com l’oncle, ... o tenor, com el pare.
* * *
- Rosega una mica més i així et faràs gran i podràs sortir del niu.
- Sí, quan sigui gran, quan no faci fred, quan vingui la primavera, quan tornin els ocells, quan surtin les flors,... Cada dia haig d’esperar més. Només em feu passar amb raons.
- No pateixis, que tot això succeirà al mateix temps. Serà la teva primera primavera. Mai més no podràs oblidar-la. Ja veuràs: de cop i volta, un matí tot s’omplirà de remors d’aigua, de crits d’ocells que tornen,...
- Què són ocells, mare? -l’interromp
- ... i de flors enormes que no et deixaran veure el blau del cel quan corris pel camp...
- Què és un ocell?
- ... i d’enormes grans de blat de moro...
- D’això, i els ocells ...?
- ... que amb prou feines podràs arrossegar...
- Mare, ...
- ... ells volen, fill, volen, i no han d’estar-se tot l’hivern a la vall.
- I quan sigui la primavera podré volar?
- No, fill, els ratolins no volen, ni per primavera ni mai
- I aquell que viu al campanar?
- Aquell és una rata-pinyada.
- Ah!
- Què és aquest soroll? Ja són els ocells, mare?
- On vas a parar? Els ocells canten meravellosament: això és l’orgue, i sembla que està espatllat. Ai, ai, ai que em penso que ja sé d’on els ha tret, aquests trossos de cuir, el teu pare.
* * *
- Déu meu, l’orgue espatllat.
- Ha estat un ratolí, Mn. Anton -diu Mn. Franz des de dins de la caixa dels tubs- S’ha menjat els cuirs que tapen l’entrada de l’aire del fa, fa# i sol 4 de clarins. Per avui no hi ha res a fer.
- Precisament la nit de Nadal!
- No pateixi, mossèn -insisteix mossèn Franz, espolsant-se la sotana mentre s’aproxima
- ... i tota la feinada que ha tingut vostè, escrivint i assajant la missa...!
- No s’amoïni, ja la cantarem un altre dia. Vaig a buscar la guitarra: aprendrem unes velles tonades del meu país -i amb una mà a l’espatlla del rector, el jove sacerdot somriu- Així tot serà senzill, com el naixement d’Assís, com a Nostre Senyor li agrada.
I mossèn Anton, veient la cara d’ànsia dels nens i nenes - i també dels grans- del cor, els explica, d’aquella manera que només ell sap fer-ho, perquè ho fa semblar una rondalla, com sant Francesc, a la cova d’Assís, va fer, una nit de Nadal, el primer pessebre.
* * *
Després de sopar, la Frida ha agafat un grapat de blat de les gallines de casa i se l’ha posat a la butxaca. No sap pas si dir-ho a l’Hans... Li fa tanta pena el ratolí...
La missa és a punt de començar. Li diu d’una tirada, a cau d’orella:
- Heagafatungrapatdeblatdelesgallinesdecasa -respira. -Emfatantapenaelratolí...!
- Què dius?
- Blat!, que en porto a la butxaca… -susurra, massa fort.
- Què et passa Frida? -pregunta Mn. Franz
Ella se’l mira
- ... he portat ... blat, per... per al ratolí -diu, amb cara de prova-ho-a-veure-què-passa?
Mn. Franz se la mira, murri:
- I doncs, què esperes? - i insinua l’orgue amb la mirada
La Frida s’alça d’una revolada i s’enfila cap al rerecor.
Deixa curosament el grapat de blat a terra.
- Té, i no facis malbé res més! -diu, renyant-lo sense veure’l
La guitarra sona. Un arpegi de re major. I ...
Santa Nit, plàcida nit els pastors han sentit l’al·leluia que els àngels cantant en el món han estat escampant: El Messies és nat!
L’Hans ha fet senyes a la Frida perquè baixés. La Frida baixaria,... si pogués. Tres ratolins han sortit del seu cau i mengen blat a desdir davant la mirada atònita de la nena.
Mira cap avall i veu la corrua de feligresos que adoren Jesús als braços de Mn. Anton. La música, flueix de la guitarra i dels cantaires, s’escampa, i a la Frida li sembla veure-la sortir per les escletxes de la porta, pels forats dels vitralls i pel campanar. Se la imagina omplint l’esglesiola, la vall, l’ànima de tots els homes que la cantaran arreu del món.
Abans de baixar, mira els ratolins.
- No ho feu mai més. Ah!... i gràcies.
Han passat els anys, i cada nit de Nadal, la Frida ha deixat un grapadet de blat al peu dels tubs de l’orgue.
L’Hans s’ha fet gran, té la veu de baríton i ara toca la guitarra. La Frida també ha crescut, té una bella veu de soprano. Aquesta nit l’Hans tocarà i la Frida cantarà el solo de Santa Nit.
Mn. Anton, molt vellet, estreny Jesús fort contra el pit. Acluca els ulls i pensa, esperant la música de sempre, des d’aquella nit.
- Sí, fem-ho senzill, Franz Grüber, com li agrada a Nostre Senyor.
Els feligresos enfilen l’adoració. La guitarra sona. Un arpegi de re major. Ataquen els baixos i l’orgue: re, do, si, la, si, la,... i al capdavall, el cor, la bella tonada austríaca
-…El Messies, és nat!
El cor cessa. La Frida ataca, sola. Li tremolen les cames:
- Santa Nit, plàcida nit ja està tot adormit vetlla sols en la cambra, bressant la parella que al Fill van cantant dorm en cèlic repòs.
Dins de l’orgue, un ratolí novell frisa per sortir del cau:
- Això sí que és un ocell, oi mare?
- No, fill, això és un àngel.
L’autor d’aquesta narració voldria enviar el següent missatge als tots els ratolins del món que viuen dins d’un orgue:
Bon Nadal i feliç primavera
Ah!… i gràcies
Josep
0 comments
Publica un comentari a l'entrada