En una vall lluminosa

En una vall lluminosa dels Alps, allà on les muntanyes s’enfilen més amunt que els núvols i els xais pasturen vora els rierols, en una cabana de fusta, vivia tot sol un home vell de blanca barba.

Estimava les muntanyes i tot allò que les envolta: la natura, la vida, ... i també les petites coses: la remor del rierol, el xiulet del vent entre els pollancres, la fragància dels narcisos i de les assutzenes boscanes que creixen en indrets ocults a la mirada dels caminants.

L’home passejava cada tarda per la vora del rierol i ja s’havia fet amic de les marmotes, de la garsa, del pinsà, i fins i tot d’algun mussol que revolava a les primeres hores del vespre. Sabia totes les històries de la vall: les dels homes, les de les bèsties i també els secrets dels personatges màgics del bosc: els follets i les fades.

Un vespre va trucar a la porta de la seva cabana una nena de mirada inquieta i cabell rinxolat... Ningú no ha sabut mai d’on havia sorgit aquella criatura que omplia de joia la soledat del vell dels Alps. Des d’aquell dia la nena l’acompanyava a tot arreu, corretejant, ara davant, ara darrera d’ell, impacient. Mai no en tenia prou, i cada nit, en el seu jaç de fenc, s’adormia molt abans d’acabar de comptar totes les coses noves que havia après.

I és que aquell avi li anava ensenyant tot el que sabia. I la nena va aprendre a llegir els colors de les ales de les papallones i el llenguatge del picarol del barret dels follets. Va aprendre a estimar les muntanyes, i el seu cor s’anava omplint d’elles d’una manera tan intensa que volia ensenyar-les a tothom i va voler marxar per cantar la bellesa dels boscos, de les flors, de les marietes, la frescor del vent a la cara,... a tots els nens i les nenes del món.

Aquell dia, el vell s’havia llevat molt d’hora. Quan la nena es va despertar, tot just clarejava el dia i ell ja tornava del bosc. Li va donar una petita capsa de cartró, verda amb la tapa marró i vermella on havia posat totes les coses meravelloses dels Alps: el perfum del vent, la delicadesa dels narcisos, el brogit de l’aigua,... i amb l’ajuda dels seus amics, els follets i les fades del bosc, les havia convertides en petites boles de vidre de colors.

- Aquí a dins hi ha tots els secrets del Alps. – li va dir - Així podràs donar-los als nens i les nenes que estimis. Li va fer un petó al front i va dir-li, com sempre: -Adéu, lliri meu. Sigues bona minyona.

Mentre la mirava, marxant, muntanya avall, aferrant la capsa sobre el seu pit, dels seus ulls van brollar dues grans llàgrimes...

I mentre baixava, muntanya avall, dels ulls de la nena van brollar moltes llàgrimes...

Els que travessen de nit les muntanyes dels Alps, per evitar un mal pas, segueixen un camí de cuques de llum. Diuen els avis dels poblets que són les llàgrimes d’una nena que va marxar, però que va deixar el seu cor a les muntanyes. Les cuques de llum senyalen el camí perquè cada nit hi torni.