A Joao Blau i Mendes sempre li havia agradat de passar les vacances al poble dels seus avis. Avesat a viatjar, preferia un estiu tranquil, lluny dels destins turístics. Ho feia des de petit, i, després, de gran, va reservar sempre uns dies per estar prop de la seva família valenciana.
Quan era al poble, li agradava fer feines del camp, treballar els ametllers, reparar un ribàs, dur el matxo a beure,... Penjava barret, corbatí, polaines i levita i ja no se’ls tornava a posar fins que la tartana de Ramon, el barber, el baixava a Vinaròs, al tren.
L’hauríeu pogut veure molts matins, a quarts de set, amb sabatilles de careta, pantalons de vellut, faixa morellana i barret de palla, amb una aixada al coll per anar a cavar les oliveres o posant el bast al matxo per fer una càrrega de garrofes.
No excel·lia en aquestes activitats com en les intel·lectuals, a les que ens tenia acostumats, però les duia a terme amb una unció quasi litúrgica. Deia que aquest era un tribut als seus avantpassats, els que van fer possible que ell estudiés, viatgés, i és fes l’home que era.
Al poble, ignoràvem expressament, com a ell li agradava, el seu status intel·lectual i els seus honors universitaris. De ben poc hagueren servit a mon pare per anar a fer gavelles d’argilaga, deia Joanet, com l’anomenàvem nosaltres en el nostre valencià apitxat, que era també el seu.
Els seus amics érem els de sempre, sense excloure ningú. Amb els anys, havíem passat de jugar a bous amb una bola d’espígol encesa pels carrers de la vila, a la serena tertúlia del cafè en la que -més aviat republicans-, arreglàvem Espanya remenant la cullereta dins del got de poliol.
L’estiu no és estar-se sense fer res, sino canviar d’ocupació, deia. Oxigenar el cap, regenerar l’esperit i enfortir el cos.
L’estiu, per a Joanet Blau i Mendes, era una mena d’oasi i un retorn al seu món més íntim. Fa goig pensar que aquest món més íntim érem nosaltres. Com no podia ser d’altra manera, a Atzeneta l’esperàvem cada any amb candeletes.
Del llibre Pitarch i Adell, Vicent: Joao Blau i Mendes vist de prop.- Editorial Tramús.- Atzeneta, 1923.
Quan era al poble, li agradava fer feines del camp, treballar els ametllers, reparar un ribàs, dur el matxo a beure,... Penjava barret, corbatí, polaines i levita i ja no se’ls tornava a posar fins que la tartana de Ramon, el barber, el baixava a Vinaròs, al tren.
L’hauríeu pogut veure molts matins, a quarts de set, amb sabatilles de careta, pantalons de vellut, faixa morellana i barret de palla, amb una aixada al coll per anar a cavar les oliveres o posant el bast al matxo per fer una càrrega de garrofes.
No excel·lia en aquestes activitats com en les intel·lectuals, a les que ens tenia acostumats, però les duia a terme amb una unció quasi litúrgica. Deia que aquest era un tribut als seus avantpassats, els que van fer possible que ell estudiés, viatgés, i és fes l’home que era.
Al poble, ignoràvem expressament, com a ell li agradava, el seu status intel·lectual i els seus honors universitaris. De ben poc hagueren servit a mon pare per anar a fer gavelles d’argilaga, deia Joanet, com l’anomenàvem nosaltres en el nostre valencià apitxat, que era també el seu.
Els seus amics érem els de sempre, sense excloure ningú. Amb els anys, havíem passat de jugar a bous amb una bola d’espígol encesa pels carrers de la vila, a la serena tertúlia del cafè en la que -més aviat republicans-, arreglàvem Espanya remenant la cullereta dins del got de poliol.
L’estiu no és estar-se sense fer res, sino canviar d’ocupació, deia. Oxigenar el cap, regenerar l’esperit i enfortir el cos.
L’estiu, per a Joanet Blau i Mendes, era una mena d’oasi i un retorn al seu món més íntim. Fa goig pensar que aquest món més íntim érem nosaltres. Com no podia ser d’altra manera, a Atzeneta l’esperàvem cada any amb candeletes.
Del llibre Pitarch i Adell, Vicent: Joao Blau i Mendes vist de prop.- Editorial Tramús.- Atzeneta, 1923.
0 comments
Publica un comentari a l'entrada