Indis!

Procedien d’Àsia. Van ocupar les terres d’Amèrica del Nord al voltant del 15000 aC, i a partir del s. XV-XVI de la nostra era, amb els espanyols pel sud, els anglesos i francesos per l’est i els russos per l’oest, van començar a veure com les seves terres eren usurpades i ells mateixos n’eren foragitats i reclosos en els reduïts espais que coneixem avui com reserves índies. Actualment ocupen un migrat espai de la geografia americana. No obstant, la seva particular manera d’entendre la relació de l’home amb la natura ha donat lloc a un dels moviments socials més significatius del nostre segle: l’ecologisme. I no d’un ecologisme egoista que pretén preservar la terra per mantenir-la, per utilitzar-la, per gaudir-ne... sinó perquè “tot allò que esdevé a la terra esdevé als fills de la terra”, car “la terra no pertany a l’home; l’home pertany a la terra”

Els historiadors, arqueòlegs i antropòlegs remouen ara les terres que ocuparen ... No hi han trobat presons, no hi han trobat manicomis... Com vivien sense aquestes institucions les diverses nacions índies que parlaven tantes llengües diferents? Per als indígenes americans el físic i el sagrat s’agermanen, són indestriables. Una manera d’entendre-ho és donar un cop d’ull a la seva visió del món a través dels seus punts “cardinals”:

L’Est és el punt de partida del viatge de la vida, el nou dia, és a l’est. És l’origen la primera llum i la possibilitat de començar de bell nou. El Sud té l’ardor de l’estiu. És temps d’innocència, d’aprenentatge i creixença. L’Oest on el sol es pon, és el temps de la maduresa, de la saviesa. És el temps d’ensenyar, de reconèixer i de donar les gràcies. El Nord té la saviesa purificadora del temps d’hivern i els cabells blancs de l’ancià, que en el cercle de la vida és el més proper a l’infant. Cap amunt hi ha la llibertat i l’ideal. Les aus que volen i per damunt de totes l’àliga, que vola més amunt que cap altra au. “Siguin quins siguin els reptes que hagis d’afrontar a la vida, mira sempre al cim de la muntanya, perquè si ho fas, mires la grandesa”. Cap avall hi ha la terra, la sang dels avantpassats que corre en l’aigua dels rius, i l’esdevenidor. “Tingues cura del que fas; les generacions futures et miren des de sota.”

Kevin Locke, narrador lakota contemporani, explica que, quan el Gran Esperit havia ja fixat els punts cardinals, ço és, nord, sud, est, oest, cap amunt i cap avall, li mancava fixar encara una setena direcció. La direcció setena és la que conté més saviesa i més força. Wakan Tanka, el Gran Esperit, volia situar-la on no pogués ésser trobada fàcilment. Per això va posar-la en l’últim indret en el qual solen buscar els humans: en el cor de cada persona.

“La primera pau, que és la més important sorgeix a l’interior de les ànimes dels homes. Aquesta és la vertadera pau i les altres només en són reflexos. La segona pau és la que existeix entre dues persones i la tercera és la que es fa entre dues nacions. Però has d’entendre sobretot que no hi pot haver mai pau entre les nacions si primer no coneixem la vertadera pau, que és en el cor dels homes. (Black Elk, lakota oglala, 1942)”