Estimada Nuri,

Et preguntaràs per què t'escric aquesta carta. Mira: ja fa molts anys -quan jo en tenia els teus- a la revista infantil En Patufet, el filòleg Josep Miracle escrivia mensualment una carta a una hipotètica noieta que es deia Nuri en una secció que intitulava La Nuri també en vol saber. Gràcies a la erràtica Nuri i gràcies a en Josep Miracle molts noiets com jo vàrem aprendre moltes coses de la llengua catalana, que ja saps que aleshores no la podíem estudiar.
Han passat més de vint anys i -no, no em fa vergonya- vet aquí que hi ha una Nuri de debò que ha pensat una secció de la revista escolar que es diu Els filòsofs de la nit. Això significa que aquesta Nuri també en vol saber, perquè ja saps que dels filòsofs en diem així perquè estimen el saber. És la fusió de les paraules gregues filos, amor i sofos, saviesa. Per això se m'ha acudit d'emular aquelles cartes tan entranyables.
Avui, però, seguint el títol d'aquesta secció, voldria parlar-te de la nit. Sovint la nit ens serveix per definir allò que és inefable. La nit dels temps, diem, per referir-nos a l'inconegut de les èpoques remotes. Però, sobretot, davant de la nit, tenim l'actitud del filòsof: no demanem respostes; ens fem preguntes.
M'agradaria referir-me concretament a la nit de Nadal, que ja s'apropa, i donar-hi un cop d'ull de la mà dels seus veritables filòsofs: els poetes. Et convido a llegir amb atenció la selecció de poemes que la revista Y tu que lees regala com a separata. T'has fixat com tracten la nit de Nadal?
No és la mateixa nit la de Salvador Espriu: mira com vinc per la nit del meu poble, referida a la situació d'opressió política en el Prec de Nadal, que la nit dels xiprers del propi Espriu quan fa referència a la seva mare morta, que enyora. O la nit de Salvat Papasseit, tan barcelonina i tan del barri de la Ribera: Sento el fred de la nit i la ximbomba fosca, que la nit del determinisme profètic de Carles Fages de Climent: aquesta nit tot és propens.
Si vols, també tenim altres visions de la nit de Nadal, més estètiques. La de Guerau de Liost és quasi fotogràfica: D'un vell estable mal ajustat, la llum eixia. La nit és dia. Jesús és nat. Plaf! Com un interruptor de bambolines teatrals. Fixa't com ho matisa perquè resulti més escènic i més pessebrístic: penja una estrella de l'embigat... O aquesta visió tan musical de la nit de Reis de Carles Fages: Gaspar, Baltasar, Melcior,/ són baríton, baix i tenor/ del concert blau d'aquesta nit. O aquesta tan artesana: els àngels broden el cel d'estrelles...
Els poetes fan una nit nova i diferent, la fan plural. Tornen a crear la nit i fan una cosmogonia. En ella redefineixen la pròpia nit i els seus habitants: la lluna, els estels,... i els homes. I mentre amb Pere Guilanyà es personifiquen els astres: aquell estel que tremola, mig diamant, mig cor viu; els homes, elevats a la igualtat de fills de Déu, copsen el misteri amb els ulls de la fe, i, des de la seva senzillesa, el pastoret es converteix en l'autèntic filòsof, en el teòleg de la nit de Nadal: La nit és plena de Déu.
Ves per on -i no tinc cap pretensió d'apropar-me a la saviesa d'en Miracle- aquesta secció bé podria dir-se encara La Nuri també en vol saber, oi? Gràcies a Déu, hi ha coses que no canvien. Que sigui per molts anys!

Bona Nit de Nadal, Nuri.

Teu,

Josep Martí