Una vegada hi havia una noia que li agradava molt la música. Li agradava cantar i també tocava el violí. Cada dia, per anar a l’acadèmia on estudiava música, havia d’agafar l’autobús. Un dia, quan ja anava a seure, va sentir una veueta que li deia:
- Eeeeii! Compte, que sóc aquí!!!!!
Va tornar a mirar al seient i va veure-hi un petit personatge de color com una boleta de goma amb pèls.
- Qui ets, tu? -li va demanar sorpresa-.
- Sóc una nota musical. Em dic MI i he perdut les meves germanes a dins de l’autobús.
La nena li va respondre…
- Però si les notes són negres… Almenys, això m’han explicat a l’acadèmia…
- Doncs ja veus que no és ben bé així –li respongué la nota- Perquè jo sóc de color… i fins i tot canvio de color segons si tu em cantes o si em toques amb el teu violí.
- És clar! -va pensar la nena- Té raó, aquesta nota.
- Eeeei! -va tornar a cridar-la- Siusplau, ajuda’m a buscar les meves germanes.
La noia va prendre la nota delicadament en la seva mà i van començar a mirar per dins de l’autobús.
De seguida van trobar-ne dues, ben agafades de la mà. Eren SI i DO. Estaven mirant per la finestreta de l’autobús a veure qui passava. Després van trobar FA la germana gran de MI que feia la tafanera enfilada a l’espatlla del conductor!
SOL havia anat a parar al final de l’autobús i llegia el diari al costat d’un senyor molt seriós amb maletí i bigoti.
RE va costar de trobar. S’havia entaforat al cistell d’una senyora que venia de la plaça. Van haver de mirar dues vegades perquè estava ben adormida dins d’una bossa de cireres tan vermelles com ella.
I la última, la nota LA, no acabaven de trobar-la. Van mirar i remirar per tot arreu i, res. Llavors, en arribar a la seva parada, el senyor seriós que llegia el diari va aixecar-se i va prémer el timbre: …la nota LA va sortir disparada!
Quines rialles, totes les altres!!!!!
Ara, les set notes ja estaven juntes i ordenades. La nota Mi estava molt agraïda amb aquella noia i li va confiar un secret. Li va dir que, si s’hi fixava, cada dia podria trobar notes de colors a tot arreu; que a les notes els agrada de fer amics i que s’ho passen molt bé canviant de colors i jugant amb les persones que estimen la música.
A continuació la noia es va acomiadar de les notes cantant els seus noms i clar va sonar com una bonica escala musical.
- Do, re, mi, fa, sol, la, si…
- Adéu, adéu, …
I a partir d’aquell dia, aquella noia es va dedicar a buscar notes per tot arreu: a l’autobús, al metro, al mercat, al dentista, a l’ascensor, al carrer, a la cua del forn,… i les posava a dins d’una capseta per regalar-les als nens i nenes, perquè poguessin conèixer com és de bonica la música.
- Eeeeii! Compte, que sóc aquí!!!!!
Va tornar a mirar al seient i va veure-hi un petit personatge de color com una boleta de goma amb pèls.
- Qui ets, tu? -li va demanar sorpresa-.
- Sóc una nota musical. Em dic MI i he perdut les meves germanes a dins de l’autobús.
La nena li va respondre…
- Però si les notes són negres… Almenys, això m’han explicat a l’acadèmia…
- Doncs ja veus que no és ben bé així –li respongué la nota- Perquè jo sóc de color… i fins i tot canvio de color segons si tu em cantes o si em toques amb el teu violí.
- És clar! -va pensar la nena- Té raó, aquesta nota.
- Eeeei! -va tornar a cridar-la- Siusplau, ajuda’m a buscar les meves germanes.
La noia va prendre la nota delicadament en la seva mà i van començar a mirar per dins de l’autobús.
De seguida van trobar-ne dues, ben agafades de la mà. Eren SI i DO. Estaven mirant per la finestreta de l’autobús a veure qui passava. Després van trobar FA la germana gran de MI que feia la tafanera enfilada a l’espatlla del conductor!
SOL havia anat a parar al final de l’autobús i llegia el diari al costat d’un senyor molt seriós amb maletí i bigoti.
RE va costar de trobar. S’havia entaforat al cistell d’una senyora que venia de la plaça. Van haver de mirar dues vegades perquè estava ben adormida dins d’una bossa de cireres tan vermelles com ella.
I la última, la nota LA, no acabaven de trobar-la. Van mirar i remirar per tot arreu i, res. Llavors, en arribar a la seva parada, el senyor seriós que llegia el diari va aixecar-se i va prémer el timbre: …la nota LA va sortir disparada!
Quines rialles, totes les altres!!!!!
Ara, les set notes ja estaven juntes i ordenades. La nota Mi estava molt agraïda amb aquella noia i li va confiar un secret. Li va dir que, si s’hi fixava, cada dia podria trobar notes de colors a tot arreu; que a les notes els agrada de fer amics i que s’ho passen molt bé canviant de colors i jugant amb les persones que estimen la música.
A continuació la noia es va acomiadar de les notes cantant els seus noms i clar va sonar com una bonica escala musical.
- Do, re, mi, fa, sol, la, si…
- Adéu, adéu, …
I a partir d’aquell dia, aquella noia es va dedicar a buscar notes per tot arreu: a l’autobús, al metro, al mercat, al dentista, a l’ascensor, al carrer, a la cua del forn,… i les posava a dins d’una capseta per regalar-les als nens i nenes, perquè poguessin conèixer com és de bonica la música.
L’Hospitalet, 15 de febrer de 2005
0 comments
Publica un comentari a l'entrada