L'àngel del telèfon

Ahir a la nit, després de sopar, vaig seure a la meva butaca preferida. Vaig carregar una pipa bastant grossa i, com faig cada vespre, em disposava a repassar els fets del dia, aparentment capficat en el crepiteig del tió de la llar i en el fum joganer de la pipa que feia ganyotes davant meu. Tocaven les onze, quan va sonar el telèfon a la biblioteca. Era tard, però com que a casa mai no és tard per a un amic, ningú no s’alarmà de la campaneta, ni tan sols el gat, que romangué indiferent al braç de la butaca mentre jo m’aixecava per respondre.
- Digueu...
- Perdona, Joao, és massa tard, potser? -Els lectors d’aquesta narració ja saben la resposta, però la mateixa pregunta em feu pensar que no era un habitual de casa..
- Necessito que em parlis dels àngels, aquesta nit. -va fer-me el meu interlocutor.
Ja fa temps que m’esperava aquesta pregunta i sobretot que me l’esperava de la persona que era a l’altre cap del fil. La primera resposta que vaig donar-li era un acte de fe:
- Tota la vida he estat entre àngels i tu, també. Els àngels ens envolten i ens abracen. Però parlar-te dels àngels, estimat, serà el mateix que parlar-te d’aquells que me’ls han fet veure.
El primer que va parlar-me’n va ser el meu besavi. La majoria se’ls havia trobat en les seves llargues caminades per la muntanya i per això els anomenava Àngel de la Font de l’Avellaner, Àngel del Ribàs Rodó , Àngel de la Carrasqueta, Àngel de l’aixada –d’aquest també n’he sentit parlar al meu pare-, Àngel de la pluja d’estiu, Àngel del vent de tardor,...
- I tu hi creus en els àngels?
- Al llarg de la meva vida, en els meus viatges, he trobat molts d’àngels. Els he vist molt lluny saltironejar per les muntanyes del sud d’Irlanda. Els hes vist cantar des de dalt de la catedral de Nôtre Dame. M’han enlluernat com ocells daurats damunt de les ruines de l’antiga Creta i n’he seguit vora la Costa Brava les esteles blanques. Els miro acréixer l’herba i les flors a l’estiu. Els miro recol·lectar el raïm i collir pomes i peres sota els cels de tardor. Els miro recollir ocells amb les ales trencades als camps nevats de l’hivern... Crec en els àngels, en els seus misteris i en els seus miracles. En el missatge que ens duen, en la seva presència i en el seu amor.
- De vegades quan algú ens tracta comprensivament o ens consola, li diem: “Ets un àngel”
- Sí, sí. No dubtis a dir-li a qui vetlla per tu: “Ets un àngel”. Digues “ets un àngel” al metge, al professor, al company, al lampista, al dependent,...
Un matí d’abril vaig veure un àngel que regava la gespa i tallava les herbes. Em vaig acostar a la seva tanca i li vaig dir: -Em sembla que enguany tindràs unes roses magnífiques. I l’àngel digué: -Sí, a mi també m’ho sembla. Aquell arbust vora la casa florirà especialment per a tu. Vaig pensar en tu i el vaig plantar precisament allà perquè el poguessis veure des de la teva finestra. Era el meu veí.
Saps? De vegades em llevo molt d’hora i sec a la butaca, vora la finestra, abans de l’alba. I de sobte, un àngel, gairebé invisible entre les ombres del matí, s’asseu al meu costat i em diu: “Res no està perdut. El cel ho atresora tot. Ets viu. Anima’t. Estic amb tu. Et porto salutacions del Paradís.”
Estimat, els àngels són invisibles, però els podem veure si tenim oberts els ulls de l’ànima. I tu n’ets un, Yoel. T’he descobert! Reconec un àngel de seguida que el veig!
Bona nit, Àngel del telèfon. Fins demà.
- Bona nit, Joao.



Del llibre Blau i Mendes, Joao: Els àngels del telèfon. Ed. Tramús. Adzeneta, 1920, p. 34-36.