25 de març 2008
No fa gaire que es moria l'abat emèrit Cassià M. Just. També han mort Paco Candel i Gregori López Raimundo. Aquesta matinada s'ha mort en Josep Benet. Es va acabant una generació...
En Josep Benet el vaig conèixer en una reunió-sopar d'un grup que es diu "Grup Sant Jordi per la promoció i defensa dels drets humans". En aquest grup, al que vaig ser convidat d'una manera totalment immerescuda, hi vaig conèixer, de fet, moltes persones interessantíssimes. Algunes de molt conegudes i altres sense noms famosos, però totes elles marcades pel seu compromís amb la lluita i la resistència antifranquista. Les seves edats també són properes a la d'en Benet i tot em fa pensar que, poc a poc, s'aniran acabant i que, lamentablement, no hi ha ningú per substituirlos en el seu paper de demòcrates convençuts i conservadors de la memòria històrica.
Jo ja havia llegit d'en Josep Benet, que era un historiador meticulós, Catalunya sota el Règim franquista, obra exhaurida almenys fa quinze anys. Quan el vaig veure per primera vegada, les cames no el sostenien i l'havien de traginar entre dues persones. Vaig admirar la seva dignitat i també l'increïble respecte que rebia per part dels membres del grup, alguns d'ells, personatges de molt supòsit de la política i de la cultura catalanes.
Les seves paraules tenien una força moral davant del grup només superada per la seva vehemència en pronunciar-les. Amb la seva veu tènue i delicada, veu d'un cos malalt, però d'un esperit clarivident i enèrgic, el recordo clarament esglaiat afirmant que segons quines accions podien posar catalunya en ridícul. Aquesta era la seva gran preocupació: que Catalunya no quedés en ridícul.
La història se'ns mor a les mans ... i, els vivents, ¿tenim alçada i fortalesa moral per continuar la seva tasca? Quina vergonya. Que Déu us beneeixi, Josep Benet.
En Josep Benet el vaig conèixer en una reunió-sopar d'un grup que es diu "Grup Sant Jordi per la promoció i defensa dels drets humans". En aquest grup, al que vaig ser convidat d'una manera totalment immerescuda, hi vaig conèixer, de fet, moltes persones interessantíssimes. Algunes de molt conegudes i altres sense noms famosos, però totes elles marcades pel seu compromís amb la lluita i la resistència antifranquista. Les seves edats també són properes a la d'en Benet i tot em fa pensar que, poc a poc, s'aniran acabant i que, lamentablement, no hi ha ningú per substituirlos en el seu paper de demòcrates convençuts i conservadors de la memòria històrica.
Jo ja havia llegit d'en Josep Benet, que era un historiador meticulós, Catalunya sota el Règim franquista, obra exhaurida almenys fa quinze anys. Quan el vaig veure per primera vegada, les cames no el sostenien i l'havien de traginar entre dues persones. Vaig admirar la seva dignitat i també l'increïble respecte que rebia per part dels membres del grup, alguns d'ells, personatges de molt supòsit de la política i de la cultura catalanes.
Les seves paraules tenien una força moral davant del grup només superada per la seva vehemència en pronunciar-les. Amb la seva veu tènue i delicada, veu d'un cos malalt, però d'un esperit clarivident i enèrgic, el recordo clarament esglaiat afirmant que segons quines accions podien posar catalunya en ridícul. Aquesta era la seva gran preocupació: que Catalunya no quedés en ridícul.
La història se'ns mor a les mans ... i, els vivents, ¿tenim alçada i fortalesa moral per continuar la seva tasca? Quina vergonya. Que Déu us beneeixi, Josep Benet.
0 comments
Publica un comentari a l'entrada