M'agraden els bars cutres

Sí, ho reconec, m'agraden els bars cutres. Em refereixo als bars de quinto, mitjana, carajillo,... tele amb futbol,... Bars amb aquells clients de tota la vida, amb caliquenyo als llavis, que, quan hi entres, et miren amb posat una mica hostil, com si fossis un invasor, però al cap de poca estona ja t'han oblidat, assegut com estàs en un racó no gaire lluminós. Els bars cutres també són així: una mica foscos i amb força fum. Almenys ho són els que a mi m'agraden.
Els clients dels bars cutres són més que clients, quasi formen part d'un clan familiar. Els presents pregunten pels absents, i per la salut d'aquests en llur absència; i les discussions, de vegades apassionades, toquen el punt feble de l'interlocutor, clar, es coneixen de tota la vida. Només en els bars cutres es parla amb la mateixa passió de futbol i de política, sobretot local i nacional, i d'economia domèstica. El cambrer -sovint el propi amo del bar-, que coneix els contertulis com si fos el seu psicòleg, fa el paper d'instigador o de moderador, o el que calgui perquè al capdavall la sang no arribi al riu.
En els bars cutres tots som una mica més "nosaltres mateixos" i a la llarga, en el pitjor dels casos, formem part del seu mobiliari. Si tenim sort i el freqüentem, potser serem invitats a una de les discussions aferrissades. Quan un "-No ho troba així vostè?" és el passaport per entrar a formar part del clan, llavors deixa de ser un bar cutre i es converteix en el teu bar.
Mentrestant, jo, continuo al meu racó, pensant que no vull canviar l'ambient d'un bar cutre per l'ambient refinat, -i una mica hipòcrita- dels bars fins: i continuo immers en aquest fum vital que ens va matant, alhora que ens dóna indicis de vida. I és que un bar cutre és la vida mateixa.