6 d'abril de 2008
És molt difícil explicar a algú que no conviu amb cap animal el que signifiques per nosaltres. Per això prefereixo dir-t'ho a tu, que ho saps bé, tot i que dificilment ens donaràs les gràcies per haver-te portat al veterinari. Sí, Tariq, has estat molt malalt. Vés a saber si no ho estàs, encara. Setze anys són molts anys per un gat. La teva salut no anava gens bé i, malgrat que procurava ajudar-te, ja feia dies que no te'm treia del cap tothora.
Se m'ha fet molt estrany entrar a la clínica veterinària per visitar-te i dir: "Sóc el propietari del Tariq". No he pensat mai que fos el teu propietari; més aviat m'has semblat un amic. D'ençà del dia que van portar-te a la meva classe, sempre he pensat que viviem junts. Han passat setze anys. No sé quant de temps viurem encara. Nomes sé que se'm fa molt difícil d'acceptar el teu sofriment. Abans que no sigui un epitafi, haig de donar-te les gràcies per tantíssimes hores de companyia, per la teva presència, muda o sonora a dins de casa, per la teva personalitat, per les espontànies cessions que em fas de la butaca on t'arrauleixes com a espai preferit. Pels teus miols quan canto, per acompanyar-me fins a la porta quan marxo, perquè véns quan et crido, i perquè t'enfiles a la tauleta de nit quan em poso al llit, perquè adores les meves carícies sota la barbeta.
Aquests dies t'he vist molt i molt avall; tant, que crec que dimecres no em vas arribar a reconèixer. Em vaig quedar molt fotut de veure't així.
Per això, ara, que has tornat a casa, que em sembla que poc a poc vas refent-te, penso que potser ho haurem superat per aquesta vegada,... i ja se sap: qui dies passa, anys empeny.
Se m'ha fet molt estrany entrar a la clínica veterinària per visitar-te i dir: "Sóc el propietari del Tariq". No he pensat mai que fos el teu propietari; més aviat m'has semblat un amic. D'ençà del dia que van portar-te a la meva classe, sempre he pensat que viviem junts. Han passat setze anys. No sé quant de temps viurem encara. Nomes sé que se'm fa molt difícil d'acceptar el teu sofriment. Abans que no sigui un epitafi, haig de donar-te les gràcies per tantíssimes hores de companyia, per la teva presència, muda o sonora a dins de casa, per la teva personalitat, per les espontànies cessions que em fas de la butaca on t'arrauleixes com a espai preferit. Pels teus miols quan canto, per acompanyar-me fins a la porta quan marxo, perquè véns quan et crido, i perquè t'enfiles a la tauleta de nit quan em poso al llit, perquè adores les meves carícies sota la barbeta.
Aquests dies t'he vist molt i molt avall; tant, que crec que dimecres no em vas arribar a reconèixer. Em vaig quedar molt fotut de veure't així.
Per això, ara, que has tornat a casa, que em sembla que poc a poc vas refent-te, penso que potser ho haurem superat per aquesta vegada,... i ja se sap: qui dies passa, anys empeny.
Benvingut a casa teva, Tariq!
0 comments
Publica un comentari a l'entrada