"Acte acadèmic de Fi del Curs 2007-2008.
Intervenció del Prof. Josep Martí i Montoliu .
Sr. Director General, Sra. Gerent, Sres. Directores, professores i professors, benvolguts pares i mares, estimats alumnes, senyores i senyors assistents:
Els finals de curs, en la nostra professió, tenen la particularitat de deixar-nos bastant eixuts. Tot i això, l’esdeveniment de lliurar una promoció d’estudiants mereix un esforç i l’he assumit amb consciència i amb la satisfacció que em dóna haver recorregut amb ells les darreres passes d’un camí que van endegar ja fa més d’una dècada.
La meva intervenció com a docent no pot ser altra que pronunciar la última lliçó del curs. Qui gosaria sentir-se’n digne? No pas jo. Així, doncs, miraré de fer la meva feina i és per això que les meves paraules interpel·laran, bàsicament, els alumnes.
Estimats, us he parlat moltes vegades, però mai ho havia fet davant d’un auditori. Ni tampoc mai havia necessitat escriure el que us havia de dir. Ja sabeu que jo les coses les dic sense embuts. Però, és clar, avui no podia descuidar-me res d’important perquè aquesta serà la última vegada que us parlaré. I, a més, el que us vull dir no està a prop dels temes que freqüento, com són els de la geografia, l’art o la història.
Avui us vull parlar d’un gest, un gest senzill, voluntari. Un gest fàcil i difícil a l’hora. Us vull parlar del somriure.
El somriure és l'expressió facial associada a sentiments com l'alegria, la satisfacció o la felicitat. Es caracteritza per aixecar les comissures dels llavis, de manera que formin una corba en forma d'U. Segons els investigadors, quan el somriure és espontani es mouen també els músculs dels costats dels ulls, mentre que si és fruit de la cortesia o el fingiment només es mou la boca.
Un somriure ampli pot mostrar les dents, un gest que en la majoria d'animals és signe d'amenaça, però no entre els humans.
El somriure és innat, ja que s'ha apreciat en nadons molt petits, però la freqüència de somriures depèn de la personalitat, dels codis culturals per expressar emocions i de les experiències viscudes.
El somriure ens mostra a nosaltres mateixos i al mateix temps mostra la nostra disposició envers allò que ens envolta: la natura, la societat, els esdeveniments, els altres,...
Però el somriure no és tan sols una mostra de l’estat d’ànim sinó un instrument eficaç de transformació ja que aquell que percep un somriure mai no en resta indiferent. Per això parlem de l’inquietant somriure de la Gioconda o de les paraules de la Mare de Teresa de Calcuta: "No sabrem mai el que pot arribar a fer un simple somriure."
Un somriure sempre transforma. Lluís Llach, afirma: “I amb el somriure, la revolta”
El somriure és íntim: es produeix sense escàndols ni sorolls, silenciosament. Però al mateix temps és un idioma universal i vincle d’unitat, perquè totes les persones somriem en la mateixa llengua.
El somriure és gratuit i ningú no pot especular-hi: no es pot comprar ni manllevar, ni hipotecar, ni robar. Fins i tot els més pobres poden donar un somriure. I sovint són els poderosos els que més l’han de menester.
Per això avui, després de tantes coses com t’hem ensenyat en aquests anys, vull demanar-te que somriguis. Que somriguis sempre. Un somriure no costa res i produeix molt. Enriqueix aquell qui el rep sense empobrir aquell qui el dóna.
Somriu quan recordis un somni i somriu quan emprenguis un projecte. Si mai trobes algú que et nega el somriure que mereixes, sigues generós, dóna-li el teu. Somriu també a Déu, acceptant amb amor tot el que ens envia en la vida. Compta els somriures que hauràs fet néixer en un sol dia, tot somrient. Un somriure no dura més que un instant, però el seu record pot durar tota la vida.
Ara mateix, a vosaltres i a mi, el somriure ens fa còmplices.
Us he dit de vegades que us trobaré a faltar. Sempre em passa. Estic assajant un bonic somriure per quan torni a entrar a la classe i no hi sigueu. Tant de bo que me’l poguéssiu veure.
Que Déu us beneeixi amb el seu somriure.
L’Hospitalet, a 25 de juny de 2008"
0 comments
Publica un comentari a l'entrada