Acte Acadèmic de cloenda del Curs 2008-09

Intervenció del Professor Josep Martí i Montoliu

Sr. Director General, Sra. Gerent, Sres. Directores, professores i professors, benvolguts pares i mares, estimats alumnes, senyores i senyors assistents:

Hem arribat novament al capdavall d’un curs i als del nostre ram ens assetgen, com sempre, els dubtes de si haurem fet tot el possible, si haurem encertat en cada cas i si haurem pres les decisions més adequades. Ens consola saber que en tots els processos hem actuat en consciència i amb la major honestedat possible.

Certament acaba el curs i m’ha estat concedida per l’Equip Directiu la immerescuda dignitat de pronunciar-ne la darrera lliçó. Quin compromís! Agraeixo aquesta oportunitat en nom de tots els que, durant de l’estada d’aquests nois i noies a l’escola hem acompanyat, instigat, ... conduit llur creixença i per als que demano, avui i sempre, un afectuós record. Poso, doncs, fil a l’agulla.

Estimats, aquesta és la darrera vegada que m’adreço a vosaltres. No ho faré pas insistint en els aspectes habituals de l’art, el llatí, la geografia o la història; els  meus cavalls de batalla. Avui us parlaré d’un concepte molt més abstracte, molt més profund i molt més compromès: la paraula sí i, més concretament, el fet de dir que sí. Val a dir que, malgrat el meu tarannà habitualment tranquil, noto una mena de pessigolleig que m’incomoda, potser perquè, com el lluç fora de l’aigua, m’endinso en un territori poc freqüentat, si més no, per mi.

Què és sí? Què en diu el diccionari?

Sí és un adverbi. Una partícula equivalent a una proposició afirmativa, responent a una pregunta expressada o sobreentesa, repetint una afirmació feta anteriorment, Vindràs, demà? Sí.  O anticipant-la, Ell sí, que és un savi.

Aquesta paraula prové del llatí sic, que significa “així”. En la nostra llengua, comencem a trobar-la en els primers textos híbrids llatino-catalans a mitjan s. XI.  Inicialment s’usava amb seu valor adverbial llatí  sí diu, sí fa, sí faríem, sí volem bé fins que acabà per usar-se sola amb el verb sobreentès.

Però sí, també és un substantiu. Ella em va respondre amb un sí. I és per aquesta banda que vull abordar la meva exposició.

M’agradaria que donéssim un cop d’ull al fet real de dir sí a les situacions que se’ns presenten a la vida, i les conseqüències que es deriven d’aquesta actitud. Amb aquesta reflexió no estic proposant de jugar a l’arriscat joc de dir sí a tot i a xutar pilotes endavant, confiant en què la sort sempre ens somriurà. Això seria una estupidesa. No. La meva proposta està sobretot lligada al compromís, a l’actitud personal davant dels reptes de la vida.

Digues sí, significa, implica’t, mulla’t, no et mantinguis al marge. Digues sí, significa també: sigues bondadós. El sí és infinitament més poderós que el no. El sí genera confiança, genera sentiment de pertinença, de projecte, d’unió. Si una cosa pot ser, que sigui. Digues sí sempre que puguis i sigues valent per mantenir-te fidel a la teva resposta.

Caldrà dir que sí, cada dia, a cada moment,  cada passa. Caldrà dir que sí, tot i amb dubtes, diu la cançó de Kairoi. I és ben cert: la vida t’oferirà moltes oportunitats de dir que sí, de comprometre’t. Que no et manqui l’audàcia. No perdis temps per lluitar en contra de les injustícies si no saps dir sí a favor dels desvalguts. No podem dir no a la pobresa si no sabem dir sí als pobres. Sàpigues dir sí també per donar la raó a l’altre, això que ens costa tant de fer.

Avui s’escau la festivitat de Sant Pere, l’apòstol de Jesús, que també va saber dir sí i va ser conseqüent amb aquesta resposta fins a donar la vida per ell. La història de la salvació dels homes va començar amb el sí de la Verge Maria acceptant el projecte de Déu.

La vostra història personal també està feta de sis. A més del sí dels vostres pares, hi ha els vostres petits sis. Puc jugar a pilota amb tu? Véns amb mi al sol? Són sis pronunciats anys enrera, que han donat les boniques històries d’amistat que viviu ara i que voldríeu per sempre.

Ho hem viscut aquest any amb el projecte West side story. “Hem de dir tots que sí”. Era un gran repte .... i ha estat un gran sí. I com ho hem gaudit!

Sé que el nostre comiat és un sí a la vida, però és un sí que se’m fa molt difícil. Mai no m’acostumaré a acomiadar-vos. Conservo ben a flor de pell totes les vostres coses i tots els vostres sis. D’ells obtindré la força necessària per tornar a dir sí tantes vegades com calgui, per tornar a robar temps al rellotge i al calendari, per tornar a crear un espai de compromís i confiança, per tornar a classe cada dia...

Sí, podeu marxar.

Que Déu, que ho ha creat tot amb el seu sí primigeni, us beneeixi.

Josep Martí i Montoliu

L’Hospitalet, 29 de juny de 2009

Acte acadèmic d'acomiadament de la promoció 2010-2011

ACTE ACADÈMIC D'ACOMIADAMENT DE LA PROMOCIÓ 2010-2011

INTERVENCIÓ DEL PROFESSOR JOSEP MARTÍ I MONTOLIU

A L'Hospitalet de Llobregat, el 28 de juny de 2011

Sr. Director General, Sra. Gerent, Sres. Directores, professores i professors, benvolguts pares i mares, estimats alumnes, senyores i senyors assistents:

Som novament al capdavall d'un curs i és hora d'acomiadar una promoció de nois i noies que ha arribat a la fi de la seva trajectòria a casa nostra. M'ha estat concedit immerescudament prendre la paraula en aquest acte i val a dir que potser no hi arribo en les millors condicions: en el nostre ofici arribem a la fi dels cursos més aviat eixuts d'idees i d'energies... No en sóc una excepció.

Assumint, doncs, de pronunciar l'última lliçó del curs, com no podria ser d'altra manera, m'adreçaré essencialment als alumnes, protagonistes indiscutibles d'aquest acte i també de tota la nostra tasca educativa.

La meva lliçó s'estructurarà en tres parts: la definició d'un concepte, la seva incidència o la percepció que en tenim, i finalment, una reflexió en relació amb la conducta humana. Un paradigma d'educació integral que ja els romans definien amb la seva màxima “non scholae, sed vitae discere” (no apreneu per a l'escola, sinó per a la vida).

Estimades i estimats meus, sovint ens hem trobat junts batallant en els camps de les ciències socials: de l'art, de la geografia i la història, del llatí, (que no serveix per a res als qui no en saben...), però avui no serà dels dominis d'aquestes matèries que vull parlar-vos. Més aviat us vull parlar d'un fet compartit per totes les matèries que hàgiu estudiat o que estudiareu... Un concepte tan absolutament lligat a tot, que fa impossible desentendre-se'n. Us vull parlar del temps.

El temps és un concepte físic que tots experimentem quotidianament, però que es difícil de definir formalment. Es pot partir de la noció que els esdeveniments físics tenen lloc un darrere l'altre, i que el temps és l'escala en què aquests esdeveniments tenen lloc. Es poden percebre o mesurar l'ordre dels esdeveniments en el temps, i també la quantitat de temps que hi ha entre dos esdeveniments. Hi ha, de fet, dues maneres de fer-ho: es pot descriure usant termes com "avui" o "fa deu anys", on el punt de partida és el present, o bé amb termes com "abans de" o "durant" prenent referències més objectives i fixes.

La unitat de temps del Sistema Internacional és el segon. El sistema d'hores i minuts utilitzat habitualment en la vida quotidiana es basa en el segon: un minut són 60 segons, i una hora 60 minuts. A un altre nivell de mesura del temps hi ha el calendari, que  s'estructura en dies, mesos, i anys. Tots aquests altres sistemes de mesura no es poden convertir en universals ja que no són decimals.

Els estudis clàssics sobre el temps prenen per base la tesi de Newton:

Diu Newton:

El temps absolut, verdader, i matemàtic en si i per la seva pròpia natura i sense relació amb res extern, flueix uniformement i per altre nom se'n diu durada; el relatiu, aparent i vulgar, és una mesura sensible i externa de qualsevol durada, per mitjà de qualsevol moviment (sia la mesura igual o desigual) i és el que la gent fa servir en lloc del temps verdader; així l'hora, el dia, el mes, l'any.

Mes tard Einstein va concloure que s'havia d'acceptar que altres magnituds, que en mecànica clàssica es consideraven constants i independents de l'observador, també depenien de la velocitat relativa entre l'observador i l'objecte, per exemple la massa o la força... Tot un altre concepte de temps...

Estaria com lluç fora de l'aigua si insistís en aquestes definicions de la física. No ho faré per prudència i per temor d'ofendre alguns dels meus col·legues infinitament més versats en aquest àmbit que jo...

Però, com el mesurem el temps?

La mesura del temps, o cronometria, té dues branques que s'apliquen a períodes de temps clarament diferents: el calendari, una abstracció matemàtica per comptar períodes extensos de temps, i el rellotge, un mecanisme concret que compta el passatge en curs de temps. En la vida quotidiana, el rellotge es consulta per mesurar períodes de menys d'un dia, el calendari, per períodes més llargs que un dia. Cada vegada més, els aparells electrònics personals mostren tant calendaris com rellotges simultàniament.

Aquesta mesura del temps em fa pensar en una imatge de quan era petit: les persones grans posaven a l'orella dels infants el rellotge de polsera perque en sentíssim el tic-tac. Era una cerimònia iniciàtica? Era una manera de donar-nos a entendre que formàvem part d'una cultura en què el temps és essencial? Per què el meu avi em va regalar un rellotge, el meu primer rellotge, quan vaig fer la Primera Comunió? Time is money, diuen els americans i és ben cert en una economia industrial on cobrem pel temps de treball... on les fàbriques succeeixen un torn darrera l'altre perque les màquines no s'aturin mai...

I en aquesta societat que viu del temps, sembla que el temps és el gran absent “el temps avui, falta”, “no tenim temps”, “qui té temps”?, tres paràfrasis que assenyalarien el que alguns sociòlegs han anomenat “el culte a la urgència” o bé “la societat malalta de temps”.

Aquesta concepció de la manca de temps s’enllaça amb una imatge del món i dels altres reduïda a la instantaneïtat i la immediatesa. També a una recerca violenta de la intensitat del moment: tot, ara i aquí, oblidant el que “ja ha passat”.

En canvi la Bíblia, en un dels seus llibres de la sabiduria, l'Eclesiàstic diu:

Tot té el seu moment,

sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.

Hi ha un temps d'infantar

i un temps de morir,

un temps de plantar

un temps de collir.

Un temps de matar

i un temps de guarir,

un temps d'enrunar

i un temps de construir.

Un temps de plorar

i un temps de riure,

un temps de plànyer-se

i un temps de dansar.

Un temps de tirar pedres

i un temps d'aplegar-ne,

un temps d'abraçar

i un temps d'estar-se'n.

Un temps de cercar

i un temps de perdre,

un temps de guardar

i un temps de llençar.

Un temps d'esquinçar

i un temps de cosir,

un temps de callar

i un temps de parlar.

Hi ha un temps d'estimar

i un temps d'odiar,

hi ha un temps de guerra

i un temps de pau.

Què significa això?

Significa que en el temps transcorre la vida i és en ell que hem d’aprendre a viure a fons: gaudir de l’instant per captar la profunditat de l’existència. Un temps per a cada cosa i cada cosa al seu temps. S’ha de convertir el temps en un aliat, que ens possibilita gaudir del contacte amb les persones, amb els llocs i amb les cultures. Un temps que es transforma en oportunitat. Com el temps que hem passat junts a l'escola... 

Potser una visió propera de l'esperança és: encara hi som a temps.

Leonard Bernstein en el seu drama “West side story”, que vam representar a l'escola fa dos anys,  en el moment de més tensió emocional fa cantar a una noia:

Hi ha un temps per a nosaltres,

Temps per estar junts,

temps per aprendre, temps per tenir-nos cura.

Trobarem una altra manera de viure,

trobarem una altra manera de perdonar.

Pren la meva mà, i ja serem a mig camí.

Pren la meva mà, i jo t'hi portaré.

Ja plegaria, si no fos que hi ha una vessant del concepte temps i com el vivim que encara m'amoïna. Em refereixo a les coses que s'han de fer en un temps determinat: les que s'han de fer alhora: allo stesso tempo, al mateix temps... com besar-se, com abraçar-se, com coordinar les mans en un aplaudiment, com cantar a cor, com ballar el vals, com dialogar... I tantes altres coses que s'han de fer en el seu moment, ni abans ni més tard; a l'hora, quan toca, com tombar una truita, com arribar a l'hora que s'ha quedat,...

Per l'èxit dels petits i grans esdeveniments diaris, la puntualitat, que és com anomenem aquesta coordinació del temps, és vital. Com es diria el “corteinglés” de París si el capità Lafayette hagués fet tard a la presa de la Bastilla el 14 de juliol de 1789? Segur que no seria Galeries Lafayette.

Estimats, que Déu, que amb el seu acte creador va fer sonar la primera campanada del temps i en farà sonar la darrera, us beneeixi. Per banda meva, tornaré a les vostres aules buides i pensaré en vosaltres i donaré les gràcies per tot el temps o tots els temps que hem viscut.

Josep Martí i Montoliu

Acte Acadèmic de cloenda del Curs 2011-12

Acte Acadèmic de cloenda del Curs 2011-12. 

Intervenció del Professor Josep Martí i Montoliu 

Sr. Director General, Sra. Gerent, Sres. Directores, professores i professors, benvolguts pares i mares, estimats alumnes, senyores i senyors assistents: 

Una vegada més un exercici de confiança -no exempt de riscos- em posa en la tessitura de pronunciar la darrera lliçó d’aquest curs que s’acaba. En el benentès que els del nostre ofici no arribem en aquestes dates tan eixerits com voldríem, posaré fil a l’agulla, conscient, però, de representar uns col•legues infinitament més dignes que no jo. És per això que demano per a ells l’afectuosa consideració de tots els presents. 

Permeteu-me, doncs, que m’adreci a les alumnes i els alumnes de 4t, autèntics protagonistes de la seva educació i per extensió d’aquest curs i de la seva escolaritat al Casal dels Àngels, que avui cloem. 

Estimades i estimats meus, aquesta és la darrera vegada que m’adreço a vosaltres i m’agradaria fer-ho amb el tarannà de sempre, però deixant de banda, avui, les disquisicions de la història, els reptes de la geografia, les declinacions llatines o les entremaliadures dels artistes contemporanis, amb els que junts hem batallat, amb més o menys glòria, els últims dos anys. 

Avui us vull parlar d’un fet tan quotidià, tan integrat en la nostra vida diària i sobretot en l’educativa, que pràcticament l’executem sense tenir-ne consciència. Em refereixo a escriure. 

Si mirem el diccionari hi trobarem: “Escriure. Representar sons o expressions per mitjà de signes convencionals dibuixats.” I és així mateix, tan simple i tan complex a l’hora. Quan escrivim no fem altra cosa que representar gràficament el llenguatge oral. Però, per què escrivim? Quina és la raó que fa que la humanitat, després de milers d’anys d’existència, es decideixi a escriure ara fa, només, set mil anys? Com és possible que hi hagi societats humanes contemporànies que no hagin accedit encara a l’etapa gràfica? 

La major part dels lingüistes consideren l’escriptura com una “segona memòria” perquè permet consignar allò que cal no oblidar. Les societats simples, que reviuen diàriament la seva història, que no han de comptabilitzar fenòmens canviants, no requereixen l’escriptura. Se’n poden estar perfectament. A mesura, però, que les societats es fan més complexes i és possible oblidar aspectes importants per les comunitats, començaran a aparèixer les primeres representacions gràfiques del llenguatge. Aquestes representacions gràfiques són un invent humà destinat a substituir la llengua fònica quan és insuficient o directament inútil. 

La invenció de l'escriptura es va donar en diversos llocs del món de forma independent. Les primeres tècniques d'escriptura es remunten al quart mil•lenni a. C. Va sorgir a Egipte, Mesopotàmia i Xina. El sistema creat a l'Orient Mitjà i Egipte es va estendre ràpidament a les àrees culturals properes i és l'origen de la majoria de les escriptures del món. 

A Amèrica l'escriptura també va aparèixer a Mesomèrica, tenint com un dels seus primers exemples coneguts els jeroglífics de l'escriptura maia. No gaire llunyanes seran les redaccions dels primers textos legislatius i dels primers llibres sagrats de les religions antigues, associades com estan a les primeres civilitzacions agràries. 

La consciència de l’escriptura com memòria de la cultura humana la trobem ben aviat en la cultura clàssica. Quan Hesíode (ss. VIII-VII aC) escriu la Teogonia, on explica fil per randa tot el que ara sabem sobre el politeisme grec i l’enrevessada relació de parentiu entre unes i altre divinitats, ja ho fa perquè els grecs de la seva època no hi creien gaire i li feia por que aquestes històries es perdessin. Així ho feren també, més tard, els evangelistes amb els ensenyaments i la vida de Jesús, i ho feu l’Església, tenint cura dels textos, perquè aquest missatge no es tergiversés o es difuminés en un anecdotari de sentit confús o en un despropòsit literari fantàstic i poètic. 

La conservació del corpus escrit va ser l’obra cabdal de les grans biblioteques monàstiques i de les seves escoles de copistes, que maldaven per reproduir cal·ligràficament les obres que els arribaven. Però la “majoria d’edat” de l’escriptura vindrà al segle XV de la mà de Gutemberg amb la invenció de la impremta i la multiplicació i difusió de textos que va permetre aquest invent. És a partir d’aquí que les idees es van transmetre amb gran efectivitat dins de les diferents comunitats lingüístiques i els llibres van convertir-se en el gran transmissor de la cultura humana. No en va, algun pensador ha anomenat el nostre sistema cultural contemporani “Galaxia Gutemberg”. 

Així us ha arribat, a través dels llibres, el contingut bàsic dels vostres aprenentatges. I és per això que de ben petits a l’escola – a molts de vosaltres en aquesta mateixa- us ensenyaren a llegir i a escriure. El fet que certs conjunts social tinguessin competència gràfica des del 5è mil•lenni abans de Crist no significa que la tinguessin tots els individus. A principis del segle XX, la major part de la població europea encara era analfabeta. Hem tingut la sort de l’alfabetisme, la competència lectora i escriptora, considerada com un dret i regulada per les lleis dels estats benestants. No tots els nois i noies de món tenen accés a aquestes competències i a casa nostra no fa tant de temps que l’educació dels infants és obligatòria fins als catorze anys. I, ara, fins als setze. 

Molts de nosaltres no ens hauríem de remetre gaire enllà en la línia dels ancestres per trobar-ne que no sabessin llegir o escriure. El meu pare mateix en va aprendre al servei militar. Per nosaltres, en canvi, l’escriptura és un fet quasi mecànic. Escriure pot ser més econòmic que parlar. Avui substitueix, fins i tot, les trucades telefòniques. “Envia’m un missatge.” Els e-mails han substituït la correspondència,... Escrivim de qualsevol manera, i de vegades la interpretació dels textos amb tantes abreviatures es ben dificultosa. 

No obstant hi ha coses que reclamem per escrit, i des de ben petits escrivim la carta als reis, demanem que ens llegeixin contes, anotem les nostres intimitats en un diari curosament amagat,... L’escriptura ens dóna –i també reclama- un pensament previ més calmat i detingut que l’expressió oral. Per això demanem que els textos siguin organitzats i ells mateixos acostumen a ser més complexos que els missatges orals. La seva complexitat de vegades crea evocacions suggeridores i universos de fantasia que ens provoquen un gaudi estètic i ens interpel•len intel•lectualment de manera extraordinària. És la literatura. Qui no ha tingut una decepció alguna vegada quan ha vist la versió cinematogràfica d’un llibre que havia llegit abans? 

Verba volant, litterae manent. Les paraules volen, però les lletres romanen. Aquesta és una de les raons que ens obliga a fixar-nos més en el que escrivim. Els nostres textos ens depassen en l’espai i en el temps i arriben de vegades a lectors pels qui no estaven pensats... així com nosaltres coneixem textos d’autors i èpoques remotes. 

 Ara, que deixeu el Casal dels Àngels, em ve a la memòria una frase que deia la meva mare: “Que el llegir no ens faci perdre l’escriure.” Significa: “que allò de nou que aprenem no ens faci perdre allò de bo que ja sabíem”. 

Estimades i estimats meus, us dono les gràcies per tot el que m’heu permès de ser entre vosaltres i us demano disculpes per tot allò que no us he sabut donar. Us deixo unes lletres, com únic comiat, escrites amb guix en una vella pissarra: “Que Déu, que va escriure a la pedra amb el seu dit els manaments que donà a Moisès, us beneeixi.” 

Moltes gràcies.

Acte Acadèmic de cloenda del Curs 2012-13

Acte Acadèmic de cloenda del Curs 2012-13. 

Intervenció del Professor Josep Martí i Montoliu 

Sr. Director General, Sra. Gerent, Sres. Directores, professores i professors, benvolguts pares i mares, estimats alumnes, senyores i senyors assistents: 

Una vegada més, un exercici de confiança -no exempt de riscos- em posa en la tessitura de pronunciar la darrera lliçó del curs que s’acaba. 

Sabut com és per tothom que els del nostre ofici no arribem en aquestes dates tan eixerits com voldríem, posaré fil a l’agulla, conscient, però, de representar uns col•legues infinitament més dignes que no jo. Demano per a ells l’afectuosa consideració de tots els presents. M’adreçaré, doncs, a les alumnes i als alumnes de 4t, protagonistes de la seva educació i per extensió d’aquest curs i de la seva escolaritat al Casal dels Àngels, que avui cloem. 

Estimats, no fa gaires dies hem representat El Huésped del Sevillano. Una senzilla historia de capa i espasa ambientada en el Toledo dels darrers Àustria, però també en l’últim Toledo de les tres grans cultures: musulmana, cristiana i jueva. El simple fet d’estar treballant en aquest projecte gairebé tot un any m’ha proporcionat moltes ocasions per pensar en el segle XVII, i m’han vingut moltes ganes d’explicar-vos coses d’aquest moment de la historia moderna. 

Em disposo, doncs, a encetar la lliçó -enguany en els dominis de la història- amb el desig que aprengueu a valorar-la i estimar-la no només com una curiositat, sinó com una font directa per comprendre el nostre món i una eina per construir el futur. 

El segle XVII és un període de l'edat moderna que inclou els anys compresos entre 1601 i 1700. També el coneixem com el segle del Barroc i pel que fa a la literatura espanyola ha rebut el qualificatiu de “Siglo de Oro” amb les cabdals figures de Cervantes, que era el Huésped del Sevillano en la sarsuela, Baltasar Gracián, Tirso de Molina, Lope de Vega, Calderón de la Barca, Góngora i Quevedo entre els més importants. En general es pot considerar un període d'esplendor de les diferents literatures nacionals europees i la consolidació de diversos gèneres sorgits durant el renaixement, com, per exemple, la novel•la moderna. Els anglesos renoven el teatre amb Shakespeare, a França triomfen Molière i La Fontaine. Qui no coneix la seva faula de La cigala i la formiga, oi? 

El segle XVII és també el segle dels mosqueters, novel•lats per Dumas, on el Cardenal Richelieu, primer ministre del rei francès Lluis XIV, prova de desacreditar la reina de França, Anna d’Àustria, germana del rei d’Espanya i es converteix en el gran antagonista de l’heroi d’Artagnan. Una Espanya i una França que s’enfrontaran, per fi, en el conflicte més important del segle: la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). A Catalunya es produeix la Guerra dels Segadors, contra l’absolutisme de Felip IV, que acabarà amb la pèrdua d’una part del territori català: El Rosselló, L’Alta Cerdanya, El Vallespir, El Conflent i El Capcir, que, exceptuant la vila de Llívia, passaran a França amb el Tractat dels Pirineus (1659). 

També parlant del segle XVII podem referir-nos a tres heroïnes del cinema. A la Xina es produeix un canvi de dinastia que provoca un període d'inestabilitat i involució, quan la dinastia Ming entra en crisi i a mitjans de segle és substituïda per la dinastia Qing, d'origen manxú. La Xina deixarà d’evolucionar de manera paral•lela a Europa. És també la fi de l’hegemonia de l’ètnia Han, a la que pertanyia la llegendària princesa Mulan, que segurament coneixeu per la pel•lícula de Disney. 

A Rússia puja al poder la dinastia Romànov, que caurà el 1917 amb la Revolució Russa i que deixà al cinema clàssic i al d’animació la figura de la Gran Duquesa Anastàsia. A Amèrica del Nord la Massacre de Jamestown (1622), poc temps després de la mort a Anglaterra de la princesa powatana Pocahontas, inicia les hostilitats entre els nadius nord-americans i els colons europeus. 

En economia s'imposa el mercantilisme, una doctrina que afavoria l'intercanvi basat en metalls preciosos (entre ells les enormes importacions espanyoles de plata del Potosí amb la conseqüent pirateria del Carib...) El mercantilisme va impulsar el naixent capitalisme i les grans companyies transnacionals. En aquest context cal situar Companyia Holandesa de les Índies Orientals (1602), que va sentar el precedent per a les grans multinacionals futures. 

Però el segle XVII també és el punt culminant de la revolució científica, gràcies als nous estris que permetien una observació directa de la natura i al creixement de les matemàtiques com a llenguatge formal per consignar les descobertes, amb figures com Descartes i Pascal, que va inventar la calculadora mecànica, un precedent dels ordinadors contemporanis. Galileo Galilei millora el telescopi, recentment inventat, i amb aquest aparell pot confirmar les teories heliocèntriques de Copèrnic i descobrir diversos astres, entre ells els satèl•lits de Júpiter o els anells de Saturn. Robert Hooke va usar els avenços de l'òptica en la direcció contrària, investigant amb el microscopi inventat per Antonie van Leeuwenhoek, amb el qual va descriure per primer cop la cèl•lula, que us he vist dibuixar i pintar també a vosaltres alguna vegada en les classes de ciències naturals o de biologia. També va ser el responsable de la invenció de la molla i de la configuració actual del termòmetre, on el zero s'estableix en la congelació de l'aigua. Newton enuncià la llei de la gravitació universal que suposà una revolució per a la física i l'astronomia. Torricelli va inventar el baròmetre, i també en aquest segle s’inventà una primitiva màquina de vapor que serà, com sabeu, un dels emblemes de les futures revolucions. 

El Racionalisme significarà l’inici de la filosofia moderna. Descartes proclama que la raó pot conèixer tot el que l'envolta de manera segura i formula el principi de cogito ergo sum, que implica que l'ésser humà pot abastar tot el món amb la seva ment sempre que procedeixi de manera correcta. Destaquen també en aquest corrent Leibniz i Spinoza, en contrast amb els empiristes com Locke. 

Com ja he dit abans, el segle XVII coincideix artísticament amb el barroc, un moviment caracteritzat per l'ornament que es manifesta en diferents disciplines. Es va acabar la Basílica de Sant Pere del Vaticà i es va iniciar el Palau de Versalles. Fora de l'àmbit europeu, es va edificar el Taj Mahal a l’Índia. En escultura, Bernini mostra el gust per les corbes i la passió pròpies del barroc. En la pintura, excel•leixen Caravaggio, Murillo, Zurbaran, Rembrandt, Ribera, Rubens, Velázquez i Vermeer de Delft (El de la pel•lícula “La noia de la perla”). 

En música, destaca la família Bach que dominarà amb les seves composicions bona part dels segles XVII i XVIII. Altres músics de renom són Vivaldi, G. F. Händel, Jean-Baptiste Lully, Claudio Monteverdi i Johann Pachelbel (el del famós cànon). Antonio Stradivari, considerat el luthier més important de tots els temps, també va viure en aquest segle. El centre musical que va brillar per sobre de tots a Catalunya va ser l’abadia de Montserrat, amb el que fou, probablement el compositor més important de la història de la música catalana: Joan Cererols. 

A la nostra ciutat de l’Hospitalet conservem dues masies edificades al s. XVII: Can Pau de l’Arna i Can Riera. Pel que fa a l’ermita de Bellvitge, d’origen medieval, no tan sols ha hagut de sofrir al llarg de la història els desbordaments del Llobregat, sinó que també va patir el 1640 un saqueig per part de les tropes del comte duc d’Olivares, durant la Guerra dels Segadors, i va quedar en ruïnes fins a l’inici del segle XVIII. L’any 2010, a la cantonada de la Riera Blanca i carrer de Santa Eulàlia, es conservava encara la Bordeta d’en Vidal, hostal edificat en el segle XVII, que va donar nom a la barriada veïna (La Bordeta) i que va precedir les masies de Can Colom, i Can Gelonch, on es va establir la Parròquia de Sant Isidre. 

El segle XVII de las Lagarteranas, de Rodrigo, de Juan Luis, de Raquel i de Constancica, donaria per parlar-ne hores i hores, i requeriria professionals més especialitzats que no jo. No us alarmeu, doncs, que ja acabo. M’he desdit, voluntàriament, de parlar de moltes facetes en un segle que va ser la frontissa entre el món medieval i el món contemporani, però no m’estalviaré finalment d’esmentar-vos alguns dels sants que el segle XVII ha donat a l’Església Catòlica. Em refereixo a Francesc de Sales, Josep de Calassanç, Martín de Porres, Rosa de Lima, Joana de Chantal, Joana Lestonnac, Joan Baptista de La Salle, Miquel dels Sants, Pere Claver i Josep Oriol. Ells sols, les seves virtuts, les seves obres per amor als altres i per amor a Déu mereixerien una lliçó a part. Potser la farem en una altra ocasió... 

Ara, deixeu-me acomiadar-vos; mai no en trobo la manera. Ho faré donant gràcies a Déu per tot el que ens envia, i amb les paraules amb què acomiadava els nens la meva besàvia en el seu valencià de la Serra de l’Espadà on els moriscos van ser expulsats en el segle XVII.

 - Que Déu vos faça uns bons santets. 

 Moltes gràcies. 

 L’Hospitalet de Llobregat, 25 de juny de 2013

Un moixó a mitjan agost o com escriure sobre foteses

Les veïnes de casa, unes teresines en estat pur, tenen instal·lat al balcó un menjador social per a ocellets passavolants. Hi deixen un grapat d'escaiola i un recipient amb aigua, i tot el dia és una debanadora de pardals que hi voletegen tot esperant el seu torn per ordre estricte d'aterratge.

Ahir després de dinar, per la porta oberta del menjador, amb un estil de vol no gaire definit: aquí topo, allà m'esquitllo; ens en va entrar un de jove a casa.

Sempre he pensat que el Samir és un gat de teulada de nissaga antiga. Vull dir que probablement és el primer domèstic de la seva família, i, per bé que a casa és un bon gatet, conserva el seu instint primari mesquer.

 El Samir feia la migdiada damunt l'espatllera del sofà. El seu posat era d'abandonament absolut, però ell sempre dorm amb un ull obert. Es va activar com una molla i en un no-res ja era damunt del pobre moixó que va encalçar i atrapar sota la taula. M'hi vaig atansar tan bon punt vaig ser conscient de la situació i dels riscos que la pobra au corria a prop de les urpes i de les dents esmolades del gat. Ens vam trobar tots tres a sota la taula: el pardalet immòbil, el Samir, que se'ns mirava ara a ell, ara a mi; i jo mateix que no sé pas quina cara feia, però segur que estava tan atònit com ells dos.

Vaig agafar l'ocell tement que tingués ferides: esgarrapades o mossegades. No. El Samir l'havia llepat tot, estava ben enganxifós, però no li havia fet cap mal. A partir d'aquest moment vam activar els protocols de recuperació i salvament: observació de danys, rehidratació, alimentació amb molleta de brioix, aixopluc en una capseta, i ...premi per al Samir, que no li havia fet mal.

 El moixonet s'ha refet, i en un moment indeterminat entre les 6 i les 7 del matí en què ha rebut visita mèdica ordinària, ha fugit. Li desitjo una llarga vida de moixó i li recomano que no es confiï: ni tots els humans són iguals ni tots els gatets són com el Samir.

 Ara només faltaria que els ocellets que visiten les veïnes per mor de l'escaiola es pensessin que al balcó de sota s'hi ha instal·lat un centre d'assistència primària...

 Josep Martí i Montoliu 

 21 d’agost de 2018

Sourires

En el primer dels seus viatges per la regió francesa del Perigord,  vers 1905, Joao Blau i Mendes descobrí, entre Montignac i Perigueux, un petit poble del qual mai no revel·là el nom. A  la plaça empedrada, una botiga cantonera lluia, gronxat per l’oreig matinal, el senzill rètol: Sourires.  - Una nota més del sibaritisme local, - pensà Joao. Tot just clarejava i, cedint, com sempre, a la curiositat, hi entrà.

Regentava la botiga una noieta de pell bruna i tibant, ulls foscos, cabells recollits en un graciós monyet, i amb una perla sola com arracades. Portava un davantal blanc immaculat. Quan Joao entrà, arrenglerava damunt del taulell un seguit d’objectes que, per llur varietat, mal ajudaven a esbrinar quina mena de comerç s’hi realitzava. El seu bon dia fou amanit amb un somrís ample i generós, mentre entrava a la botiga, com una exhalació, una dona amb uns llibres sota el braç. Es notava que era la mestra del poble. Interpel·là la botiguera i li demanà els seus “somriures” diaris. Davant de la perplexitat de Joao, la noia va anar omplint el cistellet de pètals de rosa, flors de romaní, sucre candi, i vainilla en pols. La cara de la mestra s’il·luminà, somrigué i tornà cap a la porta.

- No te’ls embolico, oi?

- No, nina, me’ls enduc posats

Somriures. Era una botiga de somriures. Te’n preparaven un, segons les teves necessitats. Eren somriures per a regalar, per al consum propi, embolicats per regal amb un llaç de cel·lofana de color a elegir o per  emportar-te’ls posats.

Joao ronsejava tafanejant en els aparadors inaudits objectes mentre entraven nous clients:  unes nenes que anaven a l’escola van somriure amb una bosseta d’anissos amb petonet i tot. Una àvia amb el cabasset de fer mitja que sortí de la botiga somrient amb un grapat de fotografies antigues del poble dins d’una bonica capseta de cartró. Un avi, molt vellet, veterà de la guerra, que somrigué feliç amb una parella de coloms blancs.

-          Es tracta de trobar per a cadascú allò que li cal per fer-lo somriure, -li digué l’eixerida fadrineta- Els records, les il·lusions, els desitjos, el passat i el futur en petits objectes que potser per si sols no valen massa res, si no troben la persona adequada.

Es veu que la mestra de l’escola hi anava cada dia a buscar somrisos per donar als infants. No se’ls feia embolicar. Se’ls emportava posats i no li allargaven gaire més enllà de la porta de la classe.  També freqüentaven la botiga els treballadors de les vinyes, els recol·lectors de mel d’acàcia, les mestresses de casa, el metge, els enamorats, el mossèn...

Per contra, estava enfrontada amb l’aristocràcia local:  el senyor comte, l’alcalde, l’apotecari i el caporal dels gendarmes. Li recriminaven de posar un negoci sense permís, de no pagar impostos, de fer de farmacèutica fraudulenta, de vendre articles a cap preu... Però, sobretot, la culpaven de que tot el poble somrigués.

-          I tu, Joao? -li demanà la noia- A Joao ni el sorprengué que la noia sabés el seu nom. Aquella criatura havia de saber-ho tot.

-          Jo no sé pas què és el que em fa somriure; què és el que més m’agrada de la teva increïble botiga... Però Joao sí que ho sabia. I tant. Però no li semblava pas que ho hagués de dir. I, no. No li calgué dir-ho.

Ella ja li havia preparat el més bonic de la botiga. El seu somrís  era tan  dolç que Joao pensà que mai no es cansaria de contemplar-lo. I Joao somrigué.

En el seu article Sourires  en el que Joao Blau i Mendes reflexiona sobre la felicitat humana i el somriure com eina de diàleg, hi ha un esment de cert somrís i un record tendríssim per a una noia de qui mai no va saber el nom.

Pitarch i Adell, Vicent: De les pàgines fosques de Joao Blau i Mendes. “Sourires”. Ed. Tramús. Adzeneta, 1917.

Ricard Ejarque Torà

RICARD EJARQUE I TORÀ





En Ricard Ejarque va néixer a l’Hospitalet dels darrers anys 20, en el si d’una família treballadora procedent del Baix Aragó. La seva infància -ell recordava amb especial orgull d’haver estat alumne de l’Escola del Bosc (a Montjuïc)- va ser durament marcada per la Guerra Civil i per la prematuríssima incorporació al món laboral, els tallers, la indústria,...

Al llarg de la seva vida professional, desenvolupada essencialment en l’àmbit de la joieria, dos principis l’acompanyaren sempre: el gust pel treball ben fet, i el sentiment de pertanyença al món obrer, a la classe treballadora.

Temperamentalment, un aventurer que detestava la pobresa d’esperit, la hipocresia, la mentida, la prepotència; valorava l’esforç i gaudia en contacte amb la naturalesa ...

El seu posat ferm el va convertir en punt de referència sòlid per a germans, amics, parents i veïns. Fidel a la seva família, dedicà tots els seus esforços a tirar-la endavant en tot moment.

Home d’una extraordinària habilitat manual que li permetè en els últims anys de professió la dificilíssima talla de diamants, hauria volgut que d’ell es digués que era un home bo i que havia acomplert el seu deure.

L'Hospitalet, a 23 de desembre de 1996

Teresa Montoliu Gil

La TERESA MONTOLIU GIL va néixer a Sants (Barcelona) el 8 de setembre de 1930. Filla del Vicenç i la Maria, emigrants valencians del poblet de Suera, va viure els primers anys de la seva vida al barri de Santa Eulàlia de L'Hospitalet, en un pis diminut que compartien els seus pares i els seus oncles... Allà la Teresina va viure la Guerra Civil, amb un oncle a la guerra, i després la dura postguerra. Allà va fer-se gran amb la companyia dels seus cosins Rosario i Vicenç i del seu germà Lluís. Els quatre nens eren, de fet, com quatre germans i han mantingut aquest sentiment al llarg de les seves vides.

Aviat va començar a fer petites feines a la carnisseria de sota casa, on la seva mare feia de minyona. I la Teresina va acabar per convertir-se en la Teresina de cal Mariano, nom pel que l'ha coneguda gairebé tothom i pel que la coneixen encara alguns dels presents, ja que, especialment dotada per les relacions humanes, va viure i treballar en aquella casa gairebé quaranta anys, establint llaços amb les persones a causa de la seva bondat i de la seva dedicació als altres. Fou en aquesta casa on es manifestà per primera vegada la seva abnegació i dedicació gratuïta als altres a través del seu comportament modèlic i filial amb les germanes Tayà, les propietàries, de les que va tenir cura en llargues malalties fins a llur mort.

L'any 1959 es va casar amb el Josep, també emigrant valencià, que treballava al camp. D'aleshores li agradava donar-se a conèixer com senyora Martí, tant com li agradava que al poble la coneguessin com la néta del tio Vicent de l'Ert. Van tenir dos fills: el Josep i el Joan, i els van procurar l'educació que la vida els havia negat a ells. Avui fa sis anys que enterràvem el pare, i la mare no ha deixat mai de plorar-lo.

Era una persona intel·ligent, d'una memòria notable, com l'havien tinguda el seu pare i el seu avi. Però també una dona que estimava els altres, que, patidora de mena, es preocupava per tothom i que li preguntava al seu metge, com es trobava ell del seu refredat, com estaven els seus nens o la seva mare,...

També era una dona devota. No li agradava recitar parenostres, però ens va ensenyar totes les oracions, i a dir sempre "Si Déu vol", perquè -deia- "El de Dalt" és l'únic que no canvia i "Déu, per damunt de tot". Tenia una particular devoció per Santa Teresina de Lisieux a qui va agrair tota la vida una pluja de roses que va tornar la salut, i, en certa manera, la vida, a la seva cosina estimada.

Ens va ensenyar a estimar el nostre pare, els nostres avis i oncles avis, dels que també va tenir cura fins a llur mort. Va acollir com a filles les nostres esposes, les seves joves. I ens va ensenyar a llegir en català, i a ballar sardanes, i a cantar les cançons de Nadal, i a estimar les nostres arrels valencianes,... La mare ens va ensenyar tantes coses, que moltes potser no les hem apreses...

La Teresina va ser una gran dona, una germana pels seus germans, una esposa fidel i una mare amorosa i abnegada, sempre a punt. Una mare plena d'il·lusió, que compartia les il·lusions dels seus fills i, darrerament, també les dels seus néts, Daniel i Rubèn.

Al jardí del Cel estan de festa perquè hi ha florit un nou lliri. Aquí, fa de mal consolar-se.

L'Hospitalet, 13 de juny de 2010

Josep Martí Pascual

JOSEP MARTI I PASCUAL

Va néixer a Borriana (la Plana Baixa) el disset de gener de l’any 1930. La seva infantesa, marcada per la pèrdua d’una mare que mai ha deixat de plorar, només podia ser superada gràcies a la seva pertinaç voluntat de sobreviure. Amb una família sense estructura que, com tantes altres, cercava una vida millor, emigrà amb el seu pare i les seves germanes a la Barcelona de post-guerra on conegué el món suburbial i on s’incorporà prematurament al treball del camp i a una responsabilitat familiar impròpia de la seva edat.

En el treball protegia els més dèbils, detestant, però, la irresponsabilitat i la ganduleria. Buscava la perfecció, reservava per a ell la feina més difícil i tenia l’ambició de ser impecable. I ho era. L’agricultura fou la seva passió, la Marina el seu paradís perdut, i en el difícil art de treballar la terra se li han reconegut des de l’edat jovençana la mestria i la saviesa.

Lluitador infatigable per la seva família, enamorat de la seva esposa i també dels seus petits néts, adorava els seus fills i estava orgullós d’haver aconseguit per nosaltres la infantesa feliç i la cultura que ell no havia pogut tenir.

Ens va ensenyar a estimar els grans –els nostres avis i oncles materns– com ell se’ls estimava, amb dedicació, comprensió i renúncia. Per això també era estimat per ells, com un fill.

Al llarg de la seva vida, ha estat referent com a home de principis, just, acollidor, generós en extrem, líder respectat per tothom i admirat per aquells que l’han conegut.

El pare va ser un pare bo i va ser un bon mestre. Tant de bo que li siguem dignes fills i deixebles.

... És juny i al cel ja pot començar la sega.

L’Hospitalet de Llobregat, 13 de juny del 2004

Vicenç Montoliu Gil

VICENÇ MONTOLIU I GIL

va néixer a l’Hospitalet de Llobregat el 23 de setembre de l’any 1937 en un petit pis que compartien els seus pares i els seus oncles, avui desaparegut, al número 76 del carrer de Santa Eulàlia.

La infantesa d’en Vicenç, el petit dels quatre infants de casa, va ser, com la de la seva germana i els seus cosins, marcada per la Guerra Civil i per les privacions de la post-guerra.

S’incorporà molt aviat al món del treball fent d’aprenent a l’ebenisteria de prop de casa, i el salt posterior al món de la gran empresa comercial on, amb el pas dels anys, es consolidaria com un líder efectiu i humà, no li llevà el gust per la minuciositat i l’amor a les petites coses, a les filigranes d’artesania i al treball pulcríssim i ben acabat, adquirits en el taller.

Rebé l’educació bàsica a l’acadèmia del barri, però l’adquisició dels valors de la seva formació humana es completà a la Parròquia de Sant Isidre, on s’interessà per les activitats de l’schola cantorum, l’esbart dansaire, el centre de joventut... I també per les piadoses, formant part del Cos de Portants del Sant Crist.

Allí començà a desvetllar-se la seva proverbial disponibilitat. Col•laborà en les més diverses tasques i formà part dels joves que amb martell, xerrac, paletina i gaveta, varen construir bona part de les instal•lacions parroquials.

També a la parròquia, hi coneixeria l’Adela, i, amb ella, l’amor, que s’havia de materialitzar en una vida de dedicació l’un a l’altre i en l’esforç conjunt per pujar una família, emmarcat en la íntima devoció de tots dos vers les seves filles: Núria, Mercè i Ester.

Així com havia crescut: com un germà dels seus cosins, ha estat també un germà pels seus cunyats i per les seves cunyades, en una actitud generosa d’entrega i servei als altres que ha caracteritzat tota la seva vida.

La seva debilitat pels infants, i el seu tarannà dolç i carinyós, amb un somriure espontani, el feia, ara, la persona esperada dels seus néts com unes dècades abans ho havia estat dels seus nebots.

Per això l’han estimat propis i estranys, perquè en Vicenç ha estat un home bo, íntegre, sense malícia, un home de concòrdia, de paraula afable i eficaç, generós i sempre, sempre disponible.

Els qui havíem sentit la seva bella veu de baríton en el Via Crucis de l’alba de Divendres Sant sabem que, ara, al cor del Cel, hi ha un nou cantaire.




L’Hospitalet, 20 de març de 2006

Lluís Montoliu Gil

Lluís Montoliu Gil va néixer el 2 de març de l’any 1934 en un pis minúscul que compartien els seus pares i els seus oncles, en el que fou el número 76 del carrer de Santa Eulàlia. Era divendres.

La infantesa del Lluís, marcada per la Guerra Civil i per les privacions de la post-guerra, quedaria en canvi definida per l’amor dels seus pares i dels seus oncles, i la riquesa i la joia de créixer amb aquells que s’han considerat tota la vida com quatre germans: la seva germana, Teresa, i els seus cosins Rosario i Vicenç.

Rebé l’educació bàsica a l’acadèmia del senyor Serra, al carrer Pareto, però, empès pel clima imperant en el moment, aviat va voler incorporar-se al món del treball i començà de fer d’aprenent d’ebenista, ofici que desenvoluparia al llarg de tota la seva vida professional.

Els inicis de la seva vida adulta no van ser fàcils. Ell i la seva esposa, l’Elena, des de la petita caseta del carrer de Campoamor, no van escatimar esforços per pujar llurs tres fills: Ma. Elena, Montserrat i Lluís. Però això no impedí que el Lluís i l’Elena, com exemple de bon veïnatge, conservin encara la vella amistat de la gent d’un barri desaparegut fa trenta anys.

Els qui hem conegut el Lluís sabem que era un home bo, patidor de mena, preocupat per tots. Estimava íntimament, sense gestos superflus, sense gaires paraules, amb una tendresa que aflorava en el seu estat més pur quan tractava amb les bestioles. Seria possible enumerar la quantitat d’animalons que ha acollit al llarg de la seva vida?

Queda ara la tasca d’ensenyar a les seves nétes, la seva estimadíssima Ainoha i la petita que està a punt de néixer, qui fou el seu avi: un home acollidor, generós i just, amant de la veritat, bon veí, espòs i pare atent i esforçat. Un home enamorat de la naturalesa que projectava una tendresa, que de vegades li costava posar en paraules, amb els animals, especialment els més desvalguts, i, potser per un desig infinit i transcendent de llibertat, amb els ocells.

El seu esperit vola lliure, per fi, amb els ocells que tant estimava. Els gossets orfes, els gatets coixos, els colomins esguerrats, que se’l trobin caminant a peu nu pel cel, estaran d'enhorabona.


L’Hospitalet, 11 de març de 2006

Benvigut a casa, Samir

Vas néixer a mitjan maig de 2010 i vam adoptar-te ahir a la tarda. Millor per tu si no els has de veure més, però sàpigues que deus la teva vida (i espero que la teva felicitat) als amics de Barcelona gat i gos. T'hem posat de nom Samir (encara no t'hi has acostumat), significa, en àrab, company de jocs. Potser és molt menys del que la Mercè i jo esperem de tu: ja te n'aniràs adonant... La nostra il·lusió és que visquis amb nosaltres, que siguem tres a viure a casa, com ho vam ser amb el Tariq, i que siguis tan feliç com ell va ser-ho durant els setze anys de la seva existència.

Has començat a mirar totes les coses i a adaptar-te a casa teva. Em sembla que, de moment, tot t'agrada força. T'agraden les carícies i el contacte amb nosaltres. Potser superaràs aviat les teves pors... si no és així, segur que trobaràs algun amagatall on ocultar-te a estones. Benvingut a casa, Samir; aquesta aventura tot just comença, però és la teva vida. I la nostra.

En una vall lluminosa

En una vall lluminosa dels Alps, allà on les muntanyes s’enfilen més amunt que els núvols i els xais pasturen vora els rierols, en una cabana de fusta, vivia tot sol un home vell de blanca barba.

Estimava les muntanyes i tot allò que les envolta: la natura, la vida, ... i també les petites coses: la remor del rierol, el xiulet del vent entre els pollancres, la fragància dels narcisos i de les assutzenes boscanes que creixen en indrets ocults a la mirada dels caminants.

L’home passejava cada tarda per la vora del rierol i ja s’havia fet amic de les marmotes, de la garsa, del pinsà, i fins i tot d’algun mussol que revolava a les primeres hores del vespre. Sabia totes les històries de la vall: les dels homes, les de les bèsties i també els secrets dels personatges màgics del bosc: els follets i les fades.

Un vespre va trucar a la porta de la seva cabana una nena de mirada inquieta i cabell rinxolat... Ningú no ha sabut mai d’on havia sorgit aquella criatura que omplia de joia la soledat del vell dels Alps. Des d’aquell dia la nena l’acompanyava a tot arreu, corretejant, ara davant, ara darrera d’ell, impacient. Mai no en tenia prou, i cada nit, en el seu jaç de fenc, s’adormia molt abans d’acabar de comptar totes les coses noves que havia après.

I és que aquell avi li anava ensenyant tot el que sabia. I la nena va aprendre a llegir els colors de les ales de les papallones i el llenguatge del picarol del barret dels follets. Va aprendre a estimar les muntanyes, i el seu cor s’anava omplint d’elles d’una manera tan intensa que volia ensenyar-les a tothom i va voler marxar per cantar la bellesa dels boscos, de les flors, de les marietes, la frescor del vent a la cara,... a tots els nens i les nenes del món.

Aquell dia, el vell s’havia llevat molt d’hora. Quan la nena es va despertar, tot just clarejava el dia i ell ja tornava del bosc. Li va donar una petita capsa de cartró, verda amb la tapa marró i vermella on havia posat totes les coses meravelloses dels Alps: el perfum del vent, la delicadesa dels narcisos, el brogit de l’aigua,... i amb l’ajuda dels seus amics, els follets i les fades del bosc, les havia convertides en petites boles de vidre de colors.

- Aquí a dins hi ha tots els secrets del Alps. – li va dir - Així podràs donar-los als nens i les nenes que estimis. Li va fer un petó al front i va dir-li, com sempre: -Adéu, lliri meu. Sigues bona minyona.

Mentre la mirava, marxant, muntanya avall, aferrant la capsa sobre el seu pit, dels seus ulls van brollar dues grans llàgrimes...

I mentre baixava, muntanya avall, dels ulls de la nena van brollar moltes llàgrimes...

Els que travessen de nit les muntanyes dels Alps, per evitar un mal pas, segueixen un camí de cuques de llum. Diuen els avis dels poblets que són les llàgrimes d’una nena que va marxar, però que va deixar el seu cor a les muntanyes. Les cuques de llum senyalen el camí perquè cada nit hi torni.

Santa Nit

Neva. Les primeres ombres d’una tarda blavissa enteranyinen el poble i l’església. A la vall, algun baf d’establia; bestiar indolent i feliç a jóc. L’Hans i la Frida avancen pel caminoi gelat embolcallats amb catxutxa, tapaboques i guants de llana. És difícil acostumar-se al fred i a la neu ni que hagis nascut al cor d’Alemanya.
- El meu nas deu estar ben vermell -pensa la Frida, i s’estira amunt el tapaboques.
La tarda és ben quieta, com si algú n’hagués xuclat l’aire. Només les xemeneies fumegen i una garsa damunt de la tanca gebrada espera, potser, una primavera encara llunyana.
- Sembla que se li hagin nevat les puntes de les ales -pensa l’Hans, i ho diu a la Frida, i riuen...
* * *
- Aquestes velles cadires grinyolen massa per a l’assaig, però més val això que no pas estar-se dret -i n’arrenglera una altra en el semicercle, al davant de l’orgue.
- Bona tarda, mossèn.
- Déu vos guard, Hans i Frida. Porteu una mica de carbonet per al braser. Aviat vindran els altres per a l’assaig amb els peus gelats.
Mossèn Franz sempre deia als nens que el fred vivia en algun racó de l’església i que s’escampava pel poble cada matí quan mossèn Anton, el rector, n’obria la porta.
La Frida, que ja té dotze anys, sap molt bé que a l’església hi fa fred perquè està tantes hores buida i perquè no és com a les altres cases que el bestiar les escalfa...
A l’Hans i a la Frida els resulta molt simpàtic mossèn Franz tan alt i una mica desmanegat amb el seu accent austríac, i amb aquelles mans immenses que fan córrer alegrement els dits com gegants juganers per damunt de les tecles de l’orgue. De vegades també canta, amb una veu profunda, i acompanyant-se amb una vella guitarra, cançons del seu país, que tant estima.
- Comencem! - el cor hi és en ple. Mossèn Franz s’ha assegut a l’orgue.
- Robert i Johannes, a la manxa, si us plau.
A alguns nens els agrada d’enfilar-se al rerecor i fer anar els pedals, com d’una gran bicicleta, de la manxa de l’orgue. A l’Hans, no. Ell s’estima més cantar de contralt en el cor i sentir al fons la veu de baix del seu oncle Ludwig.
- Quan sigui gran -pensa- potser seré baix, com l’oncle, ... o tenor, com el pare.
* * *
- Rosega una mica més i així et faràs gran i podràs sortir del niu.
- Sí, quan sigui gran, quan no faci fred, quan vingui la primavera, quan tornin els ocells, quan surtin les flors,... Cada dia haig d’esperar més. Només em feu passar amb raons.
- No pateixis, que tot això succeirà al mateix temps. Serà la teva primera primavera. Mai més no podràs oblidar-la. Ja veuràs: de cop i volta, un matí tot s’omplirà de remors d’aigua, de crits d’ocells que tornen,...
- Què són ocells, mare? -l’interromp
- ... i de flors enormes que no et deixaran veure el blau del cel quan corris pel camp...
- Què és un ocell?
- ... i d’enormes grans de blat de moro...
- D’això, i els ocells ...?
- ... que amb prou feines podràs arrossegar...
- Mare, ...
- ... ells volen, fill, volen, i no han d’estar-se tot l’hivern a la vall.
- I quan sigui la primavera podré volar?
- No, fill, els ratolins no volen, ni per primavera ni mai
- I aquell que viu al campanar?
- Aquell és una rata-pinyada.
- Ah!
- Què és aquest soroll? Ja són els ocells, mare?
- On vas a parar? Els ocells canten meravellosament: això és l’orgue, i sembla que està espatllat. Ai, ai, ai que em penso que ja sé d’on els ha tret, aquests trossos de cuir, el teu pare.
* * *
- Déu meu, l’orgue espatllat.
- Ha estat un ratolí, Mn. Anton -diu Mn. Franz des de dins de la caixa dels tubs- S’ha menjat els cuirs que tapen l’entrada de l’aire del fa, fa# i sol 4 de clarins. Per avui no hi ha res a fer.
- Precisament la nit de Nadal!
- No pateixi, mossèn -insisteix mossèn Franz, espolsant-se la sotana mentre s’aproxima
- ... i tota la feinada que ha tingut vostè, escrivint i assajant la missa...!
- No s’amoïni, ja la cantarem un altre dia. Vaig a buscar la guitarra: aprendrem unes velles tonades del meu país -i amb una mà a l’espatlla del rector, el jove sacerdot somriu- Així tot serà senzill, com el naixement d’Assís, com a Nostre Senyor li agrada.
I mossèn Anton, veient la cara d’ànsia dels nens i nenes - i també dels grans- del cor, els explica, d’aquella manera que només ell sap fer-ho, perquè ho fa semblar una rondalla, com sant Francesc, a la cova d’Assís, va fer, una nit de Nadal, el primer pessebre.
* * *
Després de sopar, la Frida ha agafat un grapat de blat de les gallines de casa i se l’ha posat a la butxaca. No sap pas si dir-ho a l’Hans... Li fa tanta pena el ratolí...
La missa és a punt de començar. Li diu d’una tirada, a cau d’orella:
- Heagafatungrapatdeblatdelesgallinesdecasa -respira. -Emfatantapenaelratolí...!
- Què dius?
- Blat!, que en porto a la butxaca… -susurra, massa fort.
- Què et passa Frida? -pregunta Mn. Franz
Ella se’l mira
- ... he portat ... blat, per... per al ratolí -diu, amb cara de prova-ho-a-veure-què-passa?
Mn. Franz se la mira, murri:
- I doncs, què esperes? - i insinua l’orgue amb la mirada
La Frida s’alça d’una revolada i s’enfila cap al rerecor.
Deixa curosament el grapat de blat a terra.
- Té, i no facis malbé res més! -diu, renyant-lo sense veure’l
La guitarra sona. Un arpegi de re major. I ...
Santa Nit, plàcida nit els pastors han sentit l’al·leluia que els àngels cantant en el món han estat escampant: El Messies és nat!
L’Hans ha fet senyes a la Frida perquè baixés. La Frida baixaria,... si pogués. Tres ratolins han sortit del seu cau i mengen blat a desdir davant la mirada atònita de la nena.
Mira cap avall i veu la corrua de feligresos que adoren Jesús als braços de Mn. Anton. La música, flueix de la guitarra i dels cantaires, s’escampa, i a la Frida li sembla veure-la sortir per les escletxes de la porta, pels forats dels vitralls i pel campanar. Se la imagina omplint l’esglesiola, la vall, l’ànima de tots els homes que la cantaran arreu del món.
Abans de baixar, mira els ratolins.
- No ho feu mai més. Ah!... i gràcies.
Han passat els anys, i cada nit de Nadal, la Frida ha deixat un grapadet de blat al peu dels tubs de l’orgue.
L’Hans s’ha fet gran, té la veu de baríton i ara toca la guitarra. La Frida també ha crescut, té una bella veu de soprano. Aquesta nit l’Hans tocarà i la Frida cantarà el solo de Santa Nit.
Mn. Anton, molt vellet, estreny Jesús fort contra el pit. Acluca els ulls i pensa, esperant la música de sempre, des d’aquella nit.
- Sí, fem-ho senzill, Franz Grüber, com li agrada a Nostre Senyor.
Els feligresos enfilen l’adoració. La guitarra sona. Un arpegi de re major. Ataquen els baixos i l’orgue: re, do, si, la, si, la,... i al capdavall, el cor, la bella tonada austríaca
-…El Messies, és nat!
El cor cessa. La Frida ataca, sola. Li tremolen les cames:
- Santa Nit, plàcida nit ja està tot adormit vetlla sols en la cambra, bressant la parella que al Fill van cantant dorm en cèlic repòs.
Dins de l’orgue, un ratolí novell frisa per sortir del cau:
- Això sí que és un ocell, oi mare?
- No, fill, això és un àngel.


L’autor d’aquesta narració voldria enviar el següent missatge als tots els ratolins del món que viuen dins d’un orgue:
Bon Nadal i feliç primavera
Ah!… i gràcies

Josep

Estimat, Àngel,

Ara són les tres del matí. Ja saps que jo treballo fins tard. Assegut a terra, miro un llibre que tinc a les mans: Els papalagi. Estic a casa meva, a la teva habitació, l'habitació blava on vaig llegir-te un fragment d'aquest llibre abans de dormir, tornant d'un concert.
Recordes el text, oi? Tu sempre ho recordes tot, fins i tot les coses petites. Parlava de les cases i dels molts entrebancs que hi tenim: de les parets i de les portes tancades, que tan poc ens agraden a tu i a mi. Parlava dels feixucs entrebancs de la civilització enfront de la vida senzilla.
Qui m'ho havia de dir, Àngel, que tu ja havies pres la teva decisió? que havies triat la vida senzilla sense traves, sense portes, amb la valentia d'obrir el teu cor a tothom. I ara, Àngel, em fa vergonya, haver-te llegit aquell conte. Em pregunto, pobre de mi, què podia ensenyar-te?
I no obstant, vull servar l’orgull, si aquest pecat m’és permès, que m’hagis considerat el teu germà. Ja saps que per mi també has estat com un germà petit. El germà petit que et fa feliç, amb qui comparteixes la joia de cantar, i que admires quan juga a pilota amb un noi de la seva tutoria i que va als partits de futbol perquè “això li fa bé al Sergi”.
De tant en tant, les orenetes ploren. Avui les seves llàgrimes negres pintaran els pentagrames dels penyals de Montserrat amb una nova nota. Sé que allí continuaràs jugant a pilota amb un angelet orfe i et semblarà secundari si afina bé quan canta, perquè a tu t’interessa, sobretot, l’essencial.
Tu i jo havíem començat a escriure un conte, Àngel. Teníem escrites les primeres paraules. Ara ja mai no sabré com continuava, però em sento feliç per tu, per mi i també pel nostre conte, que no tindrà portes ni parets de pedra, que serà per sempre més una cabana oberta.
"Una vegada hi havia..." i, ..., tots els contes del món seran el nostre conte.
Ara sé que en un instant de la meva vida m’ha tocat un àngel. Diu que tota la vida estem voltats d’àngels, que ens envolten i ens abracen, però de tant en tant algun se te'n va a una muntanya, més a la vora de Nostre Senyor, i aquí, a baix, saps?, fa de mal consolar-se.
Prega per mi.

Josep

L'Hospitalet, 15 de setembre del 2000

Estimada Nuri,

Et preguntaràs per què t'escric aquesta carta. Mira: ja fa molts anys -quan jo en tenia els teus- a la revista infantil En Patufet, el filòleg Josep Miracle escrivia mensualment una carta a una hipotètica noieta que es deia Nuri en una secció que intitulava La Nuri també en vol saber. Gràcies a la erràtica Nuri i gràcies a en Josep Miracle molts noiets com jo vàrem aprendre moltes coses de la llengua catalana, que ja saps que aleshores no la podíem estudiar.
Han passat més de vint anys i -no, no em fa vergonya- vet aquí que hi ha una Nuri de debò que ha pensat una secció de la revista escolar que es diu Els filòsofs de la nit. Això significa que aquesta Nuri també en vol saber, perquè ja saps que dels filòsofs en diem així perquè estimen el saber. És la fusió de les paraules gregues filos, amor i sofos, saviesa. Per això se m'ha acudit d'emular aquelles cartes tan entranyables.
Avui, però, seguint el títol d'aquesta secció, voldria parlar-te de la nit. Sovint la nit ens serveix per definir allò que és inefable. La nit dels temps, diem, per referir-nos a l'inconegut de les èpoques remotes. Però, sobretot, davant de la nit, tenim l'actitud del filòsof: no demanem respostes; ens fem preguntes.
M'agradaria referir-me concretament a la nit de Nadal, que ja s'apropa, i donar-hi un cop d'ull de la mà dels seus veritables filòsofs: els poetes. Et convido a llegir amb atenció la selecció de poemes que la revista Y tu que lees regala com a separata. T'has fixat com tracten la nit de Nadal?
No és la mateixa nit la de Salvador Espriu: mira com vinc per la nit del meu poble, referida a la situació d'opressió política en el Prec de Nadal, que la nit dels xiprers del propi Espriu quan fa referència a la seva mare morta, que enyora. O la nit de Salvat Papasseit, tan barcelonina i tan del barri de la Ribera: Sento el fred de la nit i la ximbomba fosca, que la nit del determinisme profètic de Carles Fages de Climent: aquesta nit tot és propens.
Si vols, també tenim altres visions de la nit de Nadal, més estètiques. La de Guerau de Liost és quasi fotogràfica: D'un vell estable mal ajustat, la llum eixia. La nit és dia. Jesús és nat. Plaf! Com un interruptor de bambolines teatrals. Fixa't com ho matisa perquè resulti més escènic i més pessebrístic: penja una estrella de l'embigat... O aquesta visió tan musical de la nit de Reis de Carles Fages: Gaspar, Baltasar, Melcior,/ són baríton, baix i tenor/ del concert blau d'aquesta nit. O aquesta tan artesana: els àngels broden el cel d'estrelles...
Els poetes fan una nit nova i diferent, la fan plural. Tornen a crear la nit i fan una cosmogonia. En ella redefineixen la pròpia nit i els seus habitants: la lluna, els estels,... i els homes. I mentre amb Pere Guilanyà es personifiquen els astres: aquell estel que tremola, mig diamant, mig cor viu; els homes, elevats a la igualtat de fills de Déu, copsen el misteri amb els ulls de la fe, i, des de la seva senzillesa, el pastoret es converteix en l'autèntic filòsof, en el teòleg de la nit de Nadal: La nit és plena de Déu.
Ves per on -i no tinc cap pretensió d'apropar-me a la saviesa d'en Miracle- aquesta secció bé podria dir-se encara La Nuri també en vol saber, oi? Gràcies a Déu, hi ha coses que no canvien. Que sigui per molts anys!

Bona Nit de Nadal, Nuri.

Teu,

Josep Martí

Indis!

Procedien d’Àsia. Van ocupar les terres d’Amèrica del Nord al voltant del 15000 aC, i a partir del s. XV-XVI de la nostra era, amb els espanyols pel sud, els anglesos i francesos per l’est i els russos per l’oest, van començar a veure com les seves terres eren usurpades i ells mateixos n’eren foragitats i reclosos en els reduïts espais que coneixem avui com reserves índies. Actualment ocupen un migrat espai de la geografia americana. No obstant, la seva particular manera d’entendre la relació de l’home amb la natura ha donat lloc a un dels moviments socials més significatius del nostre segle: l’ecologisme. I no d’un ecologisme egoista que pretén preservar la terra per mantenir-la, per utilitzar-la, per gaudir-ne... sinó perquè “tot allò que esdevé a la terra esdevé als fills de la terra”, car “la terra no pertany a l’home; l’home pertany a la terra”

Els historiadors, arqueòlegs i antropòlegs remouen ara les terres que ocuparen ... No hi han trobat presons, no hi han trobat manicomis... Com vivien sense aquestes institucions les diverses nacions índies que parlaven tantes llengües diferents? Per als indígenes americans el físic i el sagrat s’agermanen, són indestriables. Una manera d’entendre-ho és donar un cop d’ull a la seva visió del món a través dels seus punts “cardinals”:

L’Est és el punt de partida del viatge de la vida, el nou dia, és a l’est. És l’origen la primera llum i la possibilitat de començar de bell nou. El Sud té l’ardor de l’estiu. És temps d’innocència, d’aprenentatge i creixença. L’Oest on el sol es pon, és el temps de la maduresa, de la saviesa. És el temps d’ensenyar, de reconèixer i de donar les gràcies. El Nord té la saviesa purificadora del temps d’hivern i els cabells blancs de l’ancià, que en el cercle de la vida és el més proper a l’infant. Cap amunt hi ha la llibertat i l’ideal. Les aus que volen i per damunt de totes l’àliga, que vola més amunt que cap altra au. “Siguin quins siguin els reptes que hagis d’afrontar a la vida, mira sempre al cim de la muntanya, perquè si ho fas, mires la grandesa”. Cap avall hi ha la terra, la sang dels avantpassats que corre en l’aigua dels rius, i l’esdevenidor. “Tingues cura del que fas; les generacions futures et miren des de sota.”

Kevin Locke, narrador lakota contemporani, explica que, quan el Gran Esperit havia ja fixat els punts cardinals, ço és, nord, sud, est, oest, cap amunt i cap avall, li mancava fixar encara una setena direcció. La direcció setena és la que conté més saviesa i més força. Wakan Tanka, el Gran Esperit, volia situar-la on no pogués ésser trobada fàcilment. Per això va posar-la en l’últim indret en el qual solen buscar els humans: en el cor de cada persona.

“La primera pau, que és la més important sorgeix a l’interior de les ànimes dels homes. Aquesta és la vertadera pau i les altres només en són reflexos. La segona pau és la que existeix entre dues persones i la tercera és la que es fa entre dues nacions. Però has d’entendre sobretot que no hi pot haver mai pau entre les nacions si primer no coneixem la vertadera pau, que és en el cor dels homes. (Black Elk, lakota oglala, 1942)”

Les vacances de Joao

A Joao Blau i Mendes sempre li havia agradat de passar les vacances al poble dels seus avis. Avesat a viatjar, preferia un estiu tranquil, lluny dels destins turístics. Ho feia des de petit, i, després, de gran, va reservar sempre uns dies per estar prop de la seva família valenciana.

Quan era al poble, li agradava fer feines del camp, treballar els ametllers, reparar un ribàs, dur el matxo a beure,... Penjava barret, corbatí, polaines i levita i ja no se’ls tornava a posar fins que la tartana de Ramon, el barber, el baixava a Vinaròs, al tren.

L’hauríeu pogut veure molts matins, a quarts de set, amb sabatilles de careta, pantalons de vellut, faixa morellana i barret de palla, amb una aixada al coll per anar a cavar les oliveres o posant el bast al matxo per fer una càrrega de garrofes.

No excel·lia en aquestes activitats com en les intel·lectuals, a les que ens tenia acostumats, però les duia a terme amb una unció quasi litúrgica. Deia que aquest era un tribut als seus avantpassats, els que van fer possible que ell estudiés, viatgés, i és fes l’home que era.

Al poble, ignoràvem expressament, com a ell li agradava, el seu status intel·lectual i els seus honors universitaris. De ben poc hagueren servit a mon pare per anar a fer gavelles d’argilaga, deia Joanet, com l’anomenàvem nosaltres en el nostre valencià apitxat, que era també el seu.

Els seus amics érem els de sempre, sense excloure ningú. Amb els anys, havíem passat de jugar a bous amb una bola d’espígol encesa pels carrers de la vila, a la serena tertúlia del cafè en la que -més aviat republicans-, arreglàvem Espanya remenant la cullereta dins del got de poliol.


L’estiu no és estar-se sense fer res, sino canviar d’ocupació, deia. Oxigenar el cap, regenerar l’esperit i enfortir el cos.

L’estiu, per a Joanet Blau i Mendes, era una mena d’oasi i un retorn al seu món més íntim. Fa goig pensar que aquest món més íntim érem nosaltres. Com no podia ser d’altra manera, a Atzeneta l’esperàvem cada any amb candeletes.




Del llibre Pitarch i Adell, Vicent: Joao Blau i Mendes vist de prop.- Editorial Tramús.- Atzeneta, 1923.